https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-humphreys.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-galavotti.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-suarez.

Pour Merleau-Ponty et Nancy, le sujet et son monde co-naissent ensemble dans le mouvement paradoxal du sentir. Dans cette perspective, le sentir serait alors un point de départ privilégié afin de déconstruire les théories classiques de la subjectivité et pour construire une nouvelle compréhension décentrée du sujet. Même si ces deux philosophes divergent sur la question du sujet, il est possible de les rapprocher sur la question du sentir et en particulier à propos de l’expérience de l’écoute. De cette façon, (...) nous ferons ressortir un ton radical chez le premier Merleau-Ponty et un timbre (ou une tonalité) phénoménologique chez Nancy. Pour ce faire, nous démontrons que l’écoute révèle la subjectivité comme activité de « coexistence » (et non pas de « coïncidence »), comme « co-naissance » (et non pas connaissance), et comme « trajectoire » (et non pas présence statique). En d’autres termes, c’est par la voie de l’écoute qu’on retrouve une théorie radicale de la subjectivité déjà présente dans la Phénoménologie de la perception, ainsi qu’une tonalité phénoménologique chez Nancy. For Merleau-Ponty and for Nancy, the subject and his or her world are born together (co-naissent) in the paradoxical movement of sensing. From this perspective, sensing is thus a privileged point of departure for the deconstruction of classical theories of subjectivity and for the construction of a new notion of a decentered subjectivity. Even though it may appear that these two thinkers diverge precisely with regard to the definition of the subject to be theorized, by bringing them together on the topic of sensing (and “listening” in particular), we are able to bring out a radical tone in Merleau-Ponty’s early work as well as a phenomenological timbre in Nancy’s thought. In this paper I demonstrate that listening reveals how subjectivity is an activity of “co-existence” rather than “co-incidence,” of “co-birth” (co-naissance) rather than “knowledge” (connaissance), and is a trajectory rather than a static presence. In other words, by listening to listening we rediscover a radical theory of subjectivity already at work in Phenomenology of Perception and a phenomenological tonality in the work of Nancy. Per Merleau-Ponty e Nancy, il soggetto e il suo mondo co-nascono nel movimento paradossale del sentire. In questa prospettiva, il sentire sarebbe allora un punto di partenza privilegiato per decostruire le teorie classiche della soggettività e costruire una nuova comprensione decentrata del soggetto. Anche se i due filosofi divergono sulla questione del soggetto, è possibile avvicinarli circa la questione del sentire e in particolare a proposito dell’esperienza dell’ascolto. In questo modo, cercheremo di far emergere un tono radicale nel primo Merleau-Ponty e un timbro (o una tonalità) fenomenologica in Nancy. Per farlo, mostreremo come l’ascolto riveli la soggettività come attività di “coesistenza” (e non di “coincidenza”), come “co-nascenza” (e non conoscenza), e come “traiettoria” (e non presenza statica). In altri termini, è attraverso l’ascolto che ritroviamo una teoria radicale della soggettività già presente in Fenomenologia della percezione, così come una tonalità fenomenologica in Nancy. (shrink)

Con este escrito quisiera contribuir a hacer memoria y rendir un cordial y muy merecido homenaje a Mariano Álvarez Gómez. Su dedicación a la filosofía no era simplemente una poiesis, sino una praxis, una forma de vida, dentro de la mejor tradición filosófica, por eso su recuerdo me ha sugerido este tema. La idea de una forma de vida ha entrado en la filosofía actual desde diversos frentes: L. Wittgenstein y su teoría del lenguaje; el helenismo (gracias especialmente (...) a los estudios de P. Hadot); la propuesta de una ética de la virtud después del nihilismo y como superación del emotivismo (A. MacIntyre), etc. La Fenomenología del Espíritu de Hegel «puede considerarse […] como el camino de la conciencia natural que pugna por llegar al verdadero saber o como el camino del alma que recorre la serie de sus configuraciones como otras tantas estaciones de tránsito que su naturaleza le traza, depurándose así hasta elevarse al espíritu y llegando, a través de la experiencia completa de sí misma, al conocimiento de lo que en sí misma es». Ciertamente que la meta, a la que apunta, es la ciencia, el saber absoluto, que «no hay que entenderlo en el sentido de una pura interioridad nocional, contradistinta de su efectuación histórica –una especie de teoría que no sería praxis-»; en segundo lugar, el calificativo de absoluto que lo acompaña «no puede ser entendido como una especie de perfección o acabado aquí y ahora de todas las formas posibles del conocer y actuar»; en tercer lugar, este saber absoluto, más que como un sistema o una dogmática ya fija y concluida, ha de entenderse como «la afirmación radical de un principio de desciframiento de lo que continúa ofreciéndosenos como acontecimiento contingente». (shrink)

La presencia de Platón y del pensamiento platónico se ha mantenido de manera incesante a lo largo de la historia de la cultura. En esta historia, el siglo XX refleja el rechazo y la aceptación, la recepción, en suma, de un modo inusitado tal vez porque, durante este siglo, la humanidad se vio cara a cara con los infiernos que supo crear: un mundo en ruinas hacía imposible intuir la perfecta quietud de las Formas. La recepción de Platón en el (...) siglo XX bucea en la recepción de Platón en aquel mundo contradictorio: ¿cómo se integra su pensamiento fundacionalmente metafísico con la deconstrucción de la metafísica? ¿Cuáles son los alcances de la crítica que la teoría política hace, desde la época de los totalitarismos, al autor de la República? ¿Qué valor cognoscitivo y pedagógico puede tener en mito platónico para filósofos cristianos que se ocupan del pensamiento platónico? ¿Cómo recibe la poesía hispanoamericana su voz de demiurgo? Estas preguntas, de las que se ofrecen diversas respuestas en este libro, son tratadas con rigor académico y confrontadas doblemente con las fuentes: en primer término, con Platón y luego con quienes son estudiados en el presente volumen, aunque desde ángulos muy diversos: M. Heidegger, H. G. Gadamer, K. Popper, E. Cassirer, L. Marechal. La seguridad del tratamiento metodológico y lingüístico que se refleja en esta obra hace que sea altamente recomendable para alumnos de grado y de posgrado en Filosofía, Teoría Política, Literatura y Humanidades en general. (shrink)

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

(Spanish) RESUMEN: La libertad absoluta postulada por Viktor Emil Frankl y Jean-Paul Sartre, la Shoah y la creencia en un dios omnipotente, bueno y justo parecen contradecirse. La pregunta por el sentido del sufrimiento de las víctimas del Holocausto (la verdadera catástrofe, el mayor crimen contra la humanidad), simbolizado por Auschwitz, y como punto de inflexión en la historia, es terriblemente dolorosa y parece no tener una respuesta filosófica ni teológica. A mi juicio, es importantísimo distinguir entre las víctimas inocentes (...) de la Shoah que perecieron y las víctimas inocentes que sufrieron un verdadero infierno y perdieron a sus seres queridos, pero que lograron sobrevivir. Ambas son víctimas, por supuesto, pero así como encontrarle un posible sentido al sufrimiento de las víctimas masacradas y gaseadas podría suponer un insulto a su sufrimiento y agonía –en especial, al horror que sufrieron los niños–, el horrible sufrimiento de los supervivientes pudo dar, tal vez, de alguna manera, un sentido a sus vidas después de la liberación de los campos de concentración y exterminio, ya fuera como voz, como protesta o como simple supervivencia. Frankl apuesta por un sentido último (que abraza el sentido del sufrimiento de las víctimas), y Sartre, aunque parezca no apostar por sentido alguno, volcó su vida al compromiso político después de la Segunda Guerra Mundial, y ello parece vislumbrar una minúscula pizca de sentido después de la barbarie. La filosofía de Frankl es un sí a la vida incluso en las situaciones más extremas, un grito casi nietzscheano que exalta el valor de la vida más allá de cualquier sufrimiento. Frankl, padre de la logoterapia y superviviente del Holocausto, abre una puerta a Dios al hablar de un dios inconsciente, una dimensión suprahumana y una fe incondicional, y define la religión como espiritualidad y como la búsqueda del hombre por el sentido último. Según Frankl, la libertad no se contradice con Dios, y la religión existe no a raíz de la barbarie, sino a pesar de la barbarie. El existencialismo sartreano es una filosofía de la libertad radical y de la responsabilidad. El hombre está condenado a ser libre. El ser humano es un ser en el que la existencia precede a la esencia. Somos totalmente responsables de lo que somos. Sartre afirma que la libertad humana es incompatible con Dios. En un mundo sin Dios, la moral la construyen los hombres, con sus propias decisiones y sus acciones, y la existencia y el sufrimiento de las víctimas no tienen sentido alguno. Sartre define al hombre como libertad, responsabilidad, angustia y contingencia. Frankl define al hombre como libertad, responsabilidad, espiritualidad y búsqueda de sentido. Con esta tesis me propongo entrar en la resbaladiza dimensión del dolor, la desesperación, el sentido y sinsentido del sufrimiento de las víctimas (teniendo presente los horrores de Auschwitz, que en teología y filosofía ha simbolizado desde la liberación de los campos la muerte de Dios y la muerte de la moral). Es verdad que no solo los hombres, mujeres y niños judíos fueron víctimas de la barbarie alemana, pero, como reza el mensaje de Elie Wiesel en la exposición permanente del Block 27 del Auschwitz-Birkeanu State Museum: "Not all victims were Jewish in this place, but all Jews were victims". La Shoah no es un episodio dentro de la Segunda Guerra Mundial, sino un punto de inflexión en la historia de la humanidad, y es una catástrofe que nos concierne a todos, hombres y mujeres judíos y no judíos, religiosos e irreligiosos, creyentes e increyentes, como seres libres, responsables y morales que somos –o que deberíamos ser. Muchas de las víctimas del Holocausto, en medio de la desesperación, entraron en las cámaras de gas orando, aferrándose a la esperanza de que ese final espeluznante no era un punto final. Con esta tesis no me propongo de ninguna manera responder a la eterna pregunta de si Dios existe o no, sino que propongo interpretar ese grito hacia Dios como un desesperado anhelo de esperanza. También me propongo encontrar una coherencia en las posturas de estos dos grandes pensadores para quienes la libertad y la responsabilidad definen al hombre: Frankl (quien apuesta por una dimensión suprahumana donde existe un sentido último en el que el sufrimiento de las víctimas tiene que tener algún sentido, aunque ese sentido sea completamente incomprensible en la dimensión humana) y Sartre (el existencialista ateo por excelencia, para quien el mundo, la existencia y el sufrimiento son absolutamente contingentes). En el primer capítulo expongo la logoterapia y el existencialismo sartreano: describo las tres dimensiones del hombre y las tres búsquedas de sentido propuestas por Frankl, y expongo las cinco consecuencias de "l'existence précède l'essence", centrándome en la libertad y la responsabilidad, y hablo del suicidio. El segundo capítulo está dedicado al dios inconsciente frankleano, la dimensión suprahumana, la búsqueda por el sentido último y la fe incondicional. En el tercer capítulo ilustro la libertad sin Dios sartreana, la ontología sartreana, el ateísmo sartreano y el humanismo sartreano, y hablo sobre la responsabilidad, la mauvaise foi, la contingencia, la situation y la angustia. El cuarto capítulo es necesariamente histórico (sin dejar de ser filosófico): me pregunto por la muerte de Dios después de Auschwitz, argumento y defiendo la unicidad del Holocausto (la Shoah es un punto de inflexión en la historia de la humanidad), describo las masacres antes de los campos de exterminio (Einsatzgruppen, Ordnungspolizei y Wehrmacht), el gigantesco complejo de Auschwitz (Stammlager, Auschwitz-Birkenau y Monowitz-Buna), reflexiono sobre Dios y el mal (centrándome en los niños de Auschwitz), describo los días de Frankl en Auschwitz, hablo de Dios como esperanza, de la inmortalidad y la escatología, de la crueldad de Dios, de la relación entre el cristianismo y el antisemitismo, del islam y el antisemitismo, critico el silencio de Dios, hablo de la muerte de Dios y del juicio contra Dios. En el quinto capítulo expongo la moral frankleana (una moral que atañe al hombre y no a Dios), basándome en su teoría del amor y en su única obra de teatro (Synchronisation in Binkerwald), y la moral sartreana (una moral que atañe a una humanidad sin Dios), recordando a Dostoyevsky, analizando la famosa cita de Garcin en Huis clos "L'enfer, c'est les Autres", criticando el marxismo de Sartre y cuestionando (con la mirada de Frankl y Sartre) el verso de Brecht "Erst kommt das Fressen, dann kommt die Moral"; al final del capítulo incluyo una reflexión propia y las críticas frankleana y sartreana sobre la impunidad de los verdugos y colaboradores después del Holocausto (con el permiso de Dios). Después de la Conclusión, añado un Apéndice sobre las vidas de Frankl y Sartre, para poder entender mejor su obra. PALABRAS CLAVE: logoterapia, existencialismo sartreano, búsqueda de sentido, libertad, responsabilidad, moral, angustia, sufrimiento, supervivientes, víctimas, contingencia, espiritualidad, religión, Dios, esperanza, antisemitismo, culpa, Auschwitz, Holocausto, Shoah. /// (English) ABSTRACT: The absolute freedom defended by Viktor Emil Frankl and Jean-Paul Sartre, the Shoah and the belief in an omnipotent, benevolent and just God seem to contradict each other. The question of the meaning of the victims' suffering of the Holocaust (the true catastrophe, the biggest crime against humanity), simbolised by Auschwitz and as a turning point in History, is terribly painful and doesn't seem to have an answer. In my opinion, it's crucial to distinguish between the innocent victims of the Shoah who perished and the innocent victims who sufferend a real hell and lost their loved ones, but managed to survive. Both are victims, of course, but just as finding a possible meaning to the suffering of the massacred and gassed victims could result in an insult to their suffering and agony –especially to the horror that the children suffered– the gigantic suffering of the survivors could, maybe, somehow, give a meaning to their lives after the liberation of the concentration and extermination camps, either as a voice, as a protest, or as a simple survival. Frankl believes in an ultimate meaning (that embraces the meaning of the victims' suffering), and Sartre, even if it appears not to embrace any meaning, turned his life to political engagement after War World II, and that attitude seems to give a tiny glimpse of meaning after the barbarity. Frankl's philosophy says yes to life even in the most extreme situations, and it's a Nietzschean-like scream that exalts the value of life beyond any monstrous suffering. Frankl, the father of logotherapy and a Holocaust survivor, opens a door to God when he talks about an unconscious God, a supra-human dimension and an unconditional faith; he defines religion as spirituality and as man's search for ultimate meaning. According to Frankl, freedom is not contradictory with God, and religion exists not because of the barbarity but in spite of the barbarity. Sartrean existentialism is a philosophy of radical freedom and responsibility. Men are condemned to be free. We are beings where the existence precedes the essence. We are completely responsible of what we are. Sartre argues that human freedom is incompatible with God. In a godless world, morality is constructed by people, with their own choices and actions, and human existence and the suffering of the victims don't have any meaning. Sartre defines man as freedom, responsibility, Angst and contingency. Frankl defines man as freedom, responsibility, spirituality and search for meaning. With this dissertation I attempt to enter in the slippery dimension of the pain, despair, meaning and meaninglessness of the victims' suffering (having in mind the horrors of Auschwitz, that in theology and in philosophy have simbolised, since the liberation of the camps, the death of God and the death of morality). It's true that not only Jewish men, women and children were victims of the German barbarity, but, as Elie Wiesel's message from the permanent exhibition from Block 27 of the Auschwitz-Birkeanu State Museum reads: "Not all victims were Jewish in this place, but all Jews were victims". The Shoah is not an episode inside War World II, but a turning point in the history of humankind, and a catastrophe that embraces us all, Jewish and not not Jewish men and women, religious and not religious, believers and not believers, as the free, responsible and moral beings that we all are –or that we should be. A lot of the victims, in the midst of their desperation, entered into the gas chambers praying, holding to the hope that their horrifying end was not the ultimate end. With this dissertation I do not attempt to answer the eternal question of the existence of God, rather, I will try to interpret that scream to God as a longing for hope. I also intend to find a coherence between the thought of these two great thinkers for whom freedom and responsibilty define man: Frankl (who argues that there is a suprahuman dimension where an ultimate meaning exists and where the victims' suffering has to have a meaning, even if this meaning is completely incomprehensible in the human dimension) and Sartre (the atheist existentialist par excellence, for whom the world, human existence and suffering are absolutely contingent). In the first chapter I expose logotherapy and Sartrean existentialism: I describe the three dimensions of man, the three searches for meaning, the five consequences of "l'existence précède l'essence" and I speak about suicide. The second chapter delves into the unconscious God, the supra-human dimension, the ultimate meaning and the unconditional faith. In the third chapter I expose the freedom without God defended by Sartre, Sartre's ontology, Sartre's atheism, Sartre's humanism, and his ideas about responsibility, mauvaise foi, contingency, situation, and Angst. The fourth chapter is necessarily historical (while being philosophical too): I wonder about the death of God after Auschwitz, I argue and defend the uniqueness of the Holocaust (the Shoah is a turning point in the history of humankind), I describe the massacres before the extermination camps (Einsatzgruppen, Ordnungspolizei y Wehrmacht), the gigantic Auschwitz camp complex (Stammlager, Auschwitz-Birkenau y Monowitz-Buna), I reflect on God and evil (focusing on the children of Auschwitz), I describe Frankl's days in Auschwitz, I talk about God as hope, about immortality and escathology, I discuss God's cruelty, the relationship between Christianity and antisemitism and Islam and antisemitism, I question the silence of God, and I talk about the death of God and about the trial against God. In the fifth chapter I talk about the Franklean morality (a morality that concerns man and not God), on the basis of his love theory and his only work of theater (Synchronisation in Binkerwald), and the Sartrean morality (a morality that concerns a humanity without God), remembering Dostoyevsky, analysing Garcin's famous quote in Huis clos "L'enfer, c'est les Autres", crticizing Sartre's marxism and questioning (with Frankl's and Sartre's eyes) Brecht's verse "Erst kommt das Fressen, dann kommt die Moral"; at the end of the chapter I include my own reflection (and Frankl and Sartre's critique) about the impunity of the executioners and collaborators after the Holocaust (with God's permission). After the Conclusion, I add an Appendix about the lives of Frankl and Sartre, which helps understanding better their work. KEYWORDS: logotherapy, existentialism, search for meaning, freedom, responsibility, morality, Angst, suffering, survivors, victims, contingency, spirituality, religion, God, hope, antisemitism, guilt, Auschwitz, Holocaust, Shoah. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-vicente.

Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i (...) que patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

Quines són les causes del dèficit filosòfic que arrossega la cultura catalana contemporània? Aquest llibre ofereix un panorama bastant complet —i amarg— de les condicions acadèmiques i extraacadèmiques en què s’ha hagut de conrear als Països Catalans la filosofia, tota la filosofia, centrant-se, això sí, en les aventures personals i col·lectives dels qui han tingut la vel·leïtat de dedicar-se a la lògica. Hi són narrades amb amenitat i lucidesa l’estada de Bertrand Russell a Barcelona, la defenestració d’Eugeni d’Ors, les (...) aberracions docents de Josep Daurella i Rull, la breu i fulgurant trajectòria intel·lectual de Joan Crexells, les peripècies eclesiàstiques de David Garcia Bacca i Miquel Soy, l’exili de Josep Ferrater Mora i la gestació del seu voluminós Diccionario de filosofía, la marginació de Manuel Sacristan, els conflictes de la Facultat de Filosofia de València en els anys 70... El resultat és una història de la filosofia apartada en molts aspectes de la imatge «abstracta» i «idealitzada» que sol oferir la historiografia filosòfica a l’ús. (shrink)

Dans le § 8 de la 1ère recherche logique Husserl explique qu'est-ce que c'est l'expression, par opposition à un autre type de signe: l'indice. Ce qu'est en jeu, c'est la spécificité de l'expression, entendue par Husserl comme une sorte de signe qui présente un caractère clair. Mais afin de determiner l'expression Husserl effectue une opération interpretée par Derrida comme un premier type de réduction: réduction du langage a une forme du soliloque. En d'autres termes, au moment où Husserl doit expliquer (...) ce qu'est un signe linguistique, met entre parenthèses précisément la fonction symbolique des expressions.Je tiens à souligner dans cet article les raisons qui conduisent Husserl à ce surprenant geste de mettre entre parenthèses l'une des fonctions les plus essentielles des actes significatifs, la fonction comunicative de contenus intentionnels au moyen de signes dans un contexte intersubjectif. Je montrerai après ce que conduit Husserl à examiner à nouveau cette décision et à la critiquer dans les textes de 1913-1914 lors de la préparation de la deuxième édition des Recherches logiques et publiés aujourd'hui dans le volume XX/2 de Husserliana.En el § 8 de la 1ª Investigación lógica Husserl explica qué es la expresión por oposición a otro tipo de signo: el índice. Lo que se halla en juego es la especificidad de la expresión, entendida por Husserl como un tipo de signo que presenta un carácter intencional. Pero, con el fin de perfilar la expresión, Husserl realiza una operación interpretada por Derrida como un primer tipo de reducción: la reducción del lenguaje a la forma del soliloquio. En otras palabras, en el momento en el que Husserl debe explicar lo que es un signo lingüístico, pone entre paréntesis precisamente la función simbólica de las expresiones.Me gustaría poner de relieve en este artículo las razones que llevan a Husserl a este sorprendente gesto de poner entre paréntesis una de las más esenciales funciones de los actos significativos, la función de comunicar contenidos intencionales a través de signos en un context intersubjetivo. Mostraré más tarde qué lleva a Husserl revisar esta decisión y criticarla en los textos de 1913-1914 cuando preparaba la segunda edición de las Investigaciones lógi-cas y hoy publicados en el volumen XX/2 de Husserliana. (shrink)

Riassunto: Questo contributo si propone di instaurare un proficuo dialogo tra la Philosophie des subjektiven Geistes hegeliana e i principali studi neuroscientifici e psicologici sulle emozioni. Ciò alla luce del fatto che caratteristica dell’attuale dibattito sulle emozioni è proprio l’interazione tra neuroscienze, psicologia e filosofia. Dopo aver mostrato come Hegel abbia elaborato una Theorie des Gefühls, mediante un’analisi del ruolo di Empfindungen e Gefühle nella Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften, emergerà come il dialogo tra il pensiero hegeliano e le prospettive contemporanee (...) sulle emozioni possa contribuire a chiarire questioni quali la distinzione tra diversi tipi di emozioni o la differenza che sussiste tra il loro aspetto cognitivo e quello affettivo. È l’aspetto cognitivo insito nelle emozioni, come sottolineato sia da Hegel sia dai più recenti studi sulle emozioni, che consente al soggetto di orientarsi nel mondo. Parole chiave : G.W.F. Hegel; Spirito soggettivo; Emozione; Sentimento; Cognizione Hegel’s Theorie des Gefühls in Dialogue with Contemporary Theories of Emotions: Considering the relevance of the interaction between neuroscience, psychology, and philosophy in the contemporary debate on emotions, this paper aims at establishing a fruitful dialogue between Hegel’s Philosophie des subjektiven Geistes and the most important neuroscientific and psychological research on emotions. By means of an analysis of the role of Empfindungen and Gefühle in the Enzyklopädie der philosophischen Wissenschaften, we will show that Hegel developed a Theorie des Gefühls. The proposed dialogue between Hegel’s thought and contemporary theories is useful for distinguishing the various types of emotions and their cognitive and affective aspects. In fact, it will emerge that both Hegel and recent studies on emotion consider emotions to be characterized by a cognitive valence which enables a person to orient herself/himself in the world. Keywords: G.W.F. Hegel; Subjective Spirit; Emotion; Feeling; Cognition. (shrink)

Resumé : Présentation des approches théoriques qui permettent de repenser sous un nouveau jour l’extrême singularité de l´oeuvre sadienne qui nous défie. Consideration que l’oeuvre littéraire-philosophique du Marquis de Sade a été essentiellement soutenu par des thèses conçus par J. O. de La Mettrie et E. Condillac. Plus encore, que Sade produit une sorte de mélange des deux matérialistes du XVIII e siècle, desquelles, comme nous le verrons, il diffère aussi. Que Sade illustre, particulièrement à travers de l’orgie, la pleine (...) réalisation de leurs thèses, ce qui les conduit à un matérialisme plus que radical, en effet, à des conséquences ultimes. Pour le démontrer, je réfléchis aux notions suivantes : Nature ; Nature humaine ; Matière ; Raison ; Plaisir ; Pédagogie –comme education libertine ; et enfin, sur le concept d’Entropie. C´est-à-dire, une situation de chaos, de désordre maximal, une situation d'écoulement. Elle reconnaît la tendance universelle de tous les systèmes de passer d’un état d’ordre à un état de désordre croissant qui conduit dans un second temps à l’impossibilité même de garder une certaine forme de vie. Bien, toutes réunies ici pour justifier le concept, que j´ose construire, d’« Orgie ». Utilisant lettre majuscule pour le distinguer. Enfin, cette aventure a pour but de souligner les influences de Sade, ainsi que l’originalité de son oeuvre et sa contribution à l’histoire de la philosophie moderne et contemporaine. Mots-clés : Siécle XVIII ; Matérialisme ; Sade ; Orgie ; Entropie.: Presentation of the theoretical approaches that allow rethinking in a new light the extreme uniqueness of Sade's work that challenges us. Consideration that the literary and philosophical work of the Marquis de Sade was mainly supported by the materialistic theses by J.O. La Mettrie and E. Condillac. Sade produces a kind of mixture of both materialists from the eighteenth century, which, as we shall see, also differs from theirs. Sade shows, especially through the orgy, the full realization of his theses, professing a more than radical materialism, in fact, to the ultimate consequences. To demonstrate this, I will reflect on the following concepts: Nature, Human nature, Matter, Reason, Pleasure, Libertine Education and, finally, the concept of Entropy, understood as a situation of chaos, of maximum disorder, of flow of energy flow. It recognizes the universal tendency of all physical systems to lead to a state of increasing disorder, resulting in the inability to maintain any form of life. Well, all these concepts are gathered here to justify the "Orgy", distinguished by the upper-case letter. Finally, this adventure intends to highlight the influences of Sade and the originality of his work, as well as his contribution to the history of modern and contemporary philosophy. Keywords : Eighteenth century; Materialism; Sade; Orgy; Entropy. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-lucas.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-fermandois.

Aquesta publicació recull els textos de les ponències de "L'encontre Fora d'equi libri", organitzat pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació els dies 5, 6 i 7 de setembre de 2008, que planteja el paper de la inestabilitat i la tra nsformació en el món contemporani. Les causes, els mecanismes i les conseqüèncie s d'estar fora d'equilibri apareixen de forma diversa en els més diversos àmbits de les ciències, les humanitats i la creació en general. L'encontre s'organitzàe n (...) tres sessions: "homo ecologicus", que reflexiona sobre el fer de manera respec tuosa amb l'ambient; "viure el canvi", que reflexiona sobre la necessitat d'adap tació a un món canviant, i "artistes al laboratori", que reflexiona sobre les co ndicions favorables al procés de creació. (shrink)

A partir del análisis de la relación de Merleau-Ponty con la psicología de la forma, se intenta dar una lectura de su fenomenología como una lectura ontológica de la forma. De este modo, Merleau-Ponty no solo puede pensar una alternativa a la fenomenología de Husserl, sino que le permite elaborar su propia idea de Ser y dar una nueva interpretación de la diferencia ontológica de Heidegger. Desde una descripción fenomenológica de la experiencia perceptiva, a partir de las nociones (...) de comportamiento, forma y estructura, se mostrará enseguida el sentido de ser que moviliza una filosofía de la forma que implicará proyectar un pensamiento de una pertenencia radical de la fenomenalidad a la existencia, y además renovar el sentido de una fenomenología genética que considera toda conciencia trascendental en el marco de una facticidad originaria.On the basis of the relationship Merleau- Ponty establishes with Gestalt psychology, I seek to provide an interpretation his phenomenology as an ontological reading of the notion of form. Therefore, I claim that Merleau-Ponty is able, not only to develop an alternative to Husserl’s phenomenology, but also to elaborate his own idea of Being; in addition, he can offer a new understanding of the Heidegger's ontological difference. From a phenomenological description of perceptive experience, and starting with the notions of behavior, form and structure, I will then show the sense of being mobilized by a philosophy of form. This sense of being implies a projection of a thinking of phenomenality's radical belonging to the existence and, also, renewal of a genetic phenomenology that considers the whole of transcendental consciousness within the framework of an originary facticity. (shrink)

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells nihilistes (...) mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

Un uomo in cappa e cilindro di fronte a voi promette: “muoverò la materia con la sola forza del pensiero”. Scettici aspettate la prova. Ed ecco che, mirabilmente, egli alza un braccio. Un braccio, il suo braccio! Un pezzo di materia, dotato di massa, carica elettrica, proprietà magnetiche e quant’altro, si è mosso solo grazie alla sua volontà di alzarlo. Con la sola forza del pensiero il braccio si è sollevato! Per quanti sforzi retorici faccia, nessuno riterrà particolarmente sorprendente l’esperimento. (...) Il fatto è che diamo per scontato che la materia possa essere mossa con la sola forza del pensiero se quella materia siamo noi. I viaggi nel tempo, o il trasferimento istantaneo di informazioni, quelli sì sarebbero davvero una sorpresa. Eppure, mentre per questi si sono in un certo senso raggiunti risultati teorici o sperimentali interessanti, ed esistono teorie che spiegano in base a quali leggi fisiche questi fenomeni possano avvenire, per quanto riguarda la nostra capacità di agire intenzionalmente ci troviamo ancora sommersi da difficoltà teoriche enormi, e il terreno rimane ancora pieno di difficoltà concettuali. Uno dei problemi più cruciali è che entrambe le opzioni metafisiche generali, il monismo e il dualismo, sono radicate nel senso comune come nella nostra tradizione culturale, e talvolta in modi davvero curiosi. Possiamo trovare richiami teologici al monismo, mentre sarebbe ragionevole pensare a una adesione esclusivo a una forma di dualismo, e derive dualiste nelle indagini di neurofisiologi contemporanei. Come esempio del primo caso voglio menzionare la procedura di pesatura delle anime che si può veder raffigurata in alcune chiese (la Cattedrale di Torcello e San Pietro a Spoleto) e che si basa sull’idea che le proprietà etiche degli individui siano riscontrabili nelle proprietà fisiche, il peso delle loro anime. Certo, si può pensare che le bilance per anime siano in effetti sensibili a proprietà non fisiche, nondimeno esse parteciperebbero di una struttura nomologica tipica delle scienze fisiche, di contro a quanto solitamente segna il confine tra regno della natura – nomologico - e regno della mente - normativo. Di contro, un recente numero di Nature (luglio 2006) apriva con un richiamo a caratteri cubitali in copertina: Trasformare il pensiero in azione [Turning thought into action]. L’uso del verbo “trasformare” dà adito all’idea che le proprietà di un dominio siano state cambiate e modificate così da divenire proprietà di un dominio diverso. Ma come notavo in apertura, non c’è nulla di sorprendente nell’idea che i nostri pensieri diventino azioni, e dobbiamo pensarla proprio così se vogliamo giustificare l’idea che le nostre azioni siano nostre, ossia risultato dei nostri atti deliberativi. In questo lavoro cercherò di offrire una risposta al problema della causalità mentale, ossia a come la nostra mente possa interagire con gli eventi del mondo fisico e da essi esserne modificata. Un problema classico, quindi assai vasto, sia per ciò che attiene la letteratura sia per quanto riguarda le questioni da affrontare. La bussola adottata è stata la seguente: se il problema è il rapporto del mentale con il mondo fisico allora va tenuto nel massimo rispetto il modo in cui il problema generale della causalità è stato affrontato entro il mondo fisico. La mia impressione è che nella letteratura filosofica non venga dedicata una sufficiente attenzione a questo aspetto, e uno degli intenti che perseguirò sarà porvi rimedio. Il libro è diviso in quattro capitoli. Nel primo si evidenziano le radici del problema mente corpo da un punto di vista più concettuale che storico. I due domini sono sempre stati tratteggiati tramite proprietà all’apparenza differenti, così da rinforzare la ragionevolezza di un approccio più o meno dualista. Emerge già qui che il problema, nella specifica declinazione causale nella quale viene qui considerato, diventa tale solo se si assume un modello di causalità adeguato alle discipline fisiche, anche se assai più controverso negli altri casi. Questo modello era nelle pagine di Leibniz, e costituiva la sua schiacciante obiezione a Descartes. Tuttavia, nell’attuale dibattito non sempre ha giocato un ruolo altrettanto cruciale. Penso sia il tempo di rimetterlo al centro della scena. Sosterrò quindi che in effetti il problema della causalità mentale e del generale rapporto tra mente e corpo è una conseguenza, piuttosto che il punto d’avvio, di un modello generale di causalità. Tale modello è da identificarsi nella teoria secondo la quale tra causa ed effetto c’è un trasferimento di una quantità conservata, una teoria sulla quale si è acceso un intenso dibattito. Nel capitolo successivo il modello di causalità fisica del trasferimento viene combinato col più generale approccio fisicalista che in questi anni si sta diffondendo. Ci sono modi assai diversi per caratterizzare il fisicalismo, che comportano conseguenze molto divergenti tra loro. Analizzerò diverse varietà di fisicalismo e la loro compatibilità sia con il modello della causalità come trasferimento, cui si faceva riferimento, sia con il dominio del mentale. Sosterrò che il principio metafisico della chiusura causale del mondo fisico può essere integrato con la visione della causalità difesa nel primo capitolo, il tutto accettando l’idea che la causalità sia una relazione tra eventi. L’ipotesi è che sussista uno spazio di manovra per la causalità mentale a condizione che le proprietà mentali, elementi cardine della relazione causale, siano identificate con le proprietà fisiche, una teoria oggi non più di gran moda. Il terzo capitolo è dedicato alla difesa della teoria dell’identità dei tipi dalle due note obiezioni: la teoria delle identità necessarie di Kripke e l’argomento della realizzabilità multipla nelle sue diverse varianti. La strada per rispondere alle obiezioni e difendere la teoria dell’identità passa attraverso una teoria delle sensazioni che metta in luce il carattere intrinsecamente causale e, in certa misura, esternistico di questi stati, combattendo così l’intuizione che le sensazioni si risolvano nelle proprietà fenomeniche di tipo qualitativo, nel cosa si prova ad averle. A supporto di questa visione verranno schierate anche un certo numero di prove empiriche, facenti capo alla letteratura medica. Nondimeno, la tesi di identità richiede che essa sia condizionata, ossia che venga vincolata a condizioni locali, un tema perseguito nell’ultimo capitolo. Il quarto capitolo è dedicato a mostrare che non c’è un’enorme distanza tra la teoria dell’identità e il funzionalismo nella sua versione di primo ordine. In questo contesto giocano un ruolo chiave i generi naturali, che soddisfano i requisiti per una teoria dell’identità senza per questo condurla nelle maglie delle critiche che l’hanno condannata. Così costruita, la teoria dell’identità è il portato dell’incontro tra analisi concettuale e ricerca empirica e un simile connubio ha tra le sue conseguenze l’abbandono dell’immagine per cui la realtà è costituita da diversi strati ontologici di complessità crescente. Di contro, l’incontro tra il piano concettuale e quello empirico che porta all’identità consente di accordare pieni poteri causali alle proprietà mentali, un desiderata al quale non è possibile rinunciare. Solo che esse vanno individuate nel mondo fisico, senza che ciò comporti la rinuncia alla forza epistemica ed esplicativa delle medesime. Alcuni possono vedere in questa posizione un’abdicazione della filosofia alla scienza. Non credo che sia compito della filosofia avocarsi regioni del sapere. Se è la scienza a dovere risolvere il problema della causalità mentale, la filosofia non può mettersi di traverso. A quest’ultima spetterà il compito di mostrare che la distanza tra le nostre intuizioni, per quanto fallimentari e confuse siano, e le descrizioni scientifiche è colmabile da una ricerca comprensibile e razionale. Frutto comunque delle nostre intuizioni. (shrink)

Résumé — Cet article se propose de fournir une contribution au débat interprétatif sur le principe de la limitation de l’acte par la puissance dans la démonstration de l’infinité de Dieu de la Summa theologiae de Thomas d’Aquin à travers une enquête à caractère historique qui expose quelques-unes des étapes capitales de l’histoire de cette preuve. Le désaccord qui divise les interprètes contemporains à propos du rôle joué par le principe susdit hérite, en réalité, d’une opposition séculaire parmi les commentateurs (...) de Thomas qui remonte à la discussion qui suivit l’intervention de Tommaso de Vio et de Francesco Silvestri. D’autre part, l’incontestable présence chez certains commentateurs classiques de Thomas, Jean de Saint-Thomas in primis, d’une position qui sépare la preuve de la Summa du principe de la limitation de l’acte par la puissance réceptive, loin d’exprimer une orthodoxie par rapport à la tradition la plus ancienne, constitue un renversement par rapport à la lecture de Cajetan et de Silvestre de Ferrare, qui s’était affirmée comme l’interprétation canonique du texte de Thomas.— Questo articolo si propone di fornire un contributo al dibattito interpretativo sul principio della limitazione dell’atto attraverso la potenza nella dimostrazione dell’infinità di Dio nella Summa theologiae di Tommaso d’Aquino attraverso un’indagine di carattere storico che espone alcune delle tappe capitali della storia di questa prova. Il disaccordo che divide gli interpreti contemporanei sul ruolo giocato dal principio suddetto eredita, in realtà, un’opposizione secolare fra i commentatori di Tommaso che risale alla discussione che seguî gli interventi di Tommaso de Vio e di Francescio Silvestri. D’altra parte, la presenza, incontestabile, in alcuni commentatori classici di Tommaso, primo fra tutti Giovanni di san Tommaso, di una posizione che separa la prova della Summa dal principio della limitazione dell’atto attraverso la potenza recettiva, lungi dal configurarsi nei termini di una posizione ortodossa rispetto alla tradizione più antica, costituisce un ribaltamento della lettura di Cajetano e di Silvestro da Ferrare, che si era affermata come l’interpretazione canonica del testo di Tommaso. (shrink)

Este estudio pretende poner de manifiesto la situación de desigualdad de la mujer frente al hombre, a la luz de la teoría del patriarcado que explica la constricción estructural sobre la mujer en la organización familiar, y social, y la manera en que se entienden e interpretan las relaciones sociales a la luz de la teoría de las representaciones de género. Acotamos al contexto español de las últimas décadas, aun cuando se haga alguna incursión en datos a otros niveles que (...) nos ubiquen en la dimensión del problema, y en segundo término acotaremos a uno de los aspectos en los que se pone de manifiesto esta desigualdad: el desigual acceso a cotas de poder político de hombres y mujeres.Realizaremos, así, un análisis comparativo en el tiempo y en el espacio de la situación de la mujer española respecto de las relaciones de poder en la política y de cómo se reparte desigualmente la presencia de hombres y de mujeres en los puestos decisionales relacionados con la esfera pública, con el poder político e institucional y con la “calidad” de la presencia de la mujer en las organizaciones.Aquest estudi pretén posar de manifest la situació de desigualtat de la dona enfront l’home, a la llum de la teoria del patriarcat que palesa la constricció estructural sobre la dona a l‘organització familiar, i social, i la forma d’entendre i interpretar les relacions socials a la llum de la teoria de les representacions de gènere. Acotem al context espanyol de les darreres dècades, encara que es faci alguna incursió amb dades a d’altres nivells que ens ubiquin en la dimensió del problema, i en segon terme acotarem a un dels aspectes en els que es palesa aquesta desigualtat, el diferent accés a cotes de poder polític de dones i homes.Realitzarem, així, una anàlisi comparativa en el temps i en l’espai de la situació de la dona espanyola respecte de les relacions de poder a la política i de com es reparteix desigualment la presència d’homes i de dones als llocs de decisió relacionats amb l’esfera pública, amb el poder polític i institucional i amb la “qualitat” de la presència de la dona a les organitzacions. (shrink)

Al llibre ¿Què ens fa humans? (2022), Salvador Macip explora la pregunta del títol a través d’un diàleg fructífer entre la ciència i la filosofia. Ara bé, Macip diu que no està interessat en tota la filosofia, sinó només en «la part de la filosofia que ha aplicat el mètode científic » (p. 159). A quina part de la filosofia fa referència exactament? Repassarem les idees principals del llibre de Macip fent especial esment dels filòsofs que es mencionen. Així, podrem (...) tenir una idea més precisa de quina mena de filosofia és la que interessa a Macip. També revisarem breument les referències artístiques incloses al llibre de Macip, ja que el mateix autor afirma que «ciència i art no s’haurien de veure com dues entitats separades (i gairebé antagòniques) […], sinó com components del mateix concepte, el de la cultura humana» (p. 35). (shrink)

In this paper we state that, up to now, scholars have read the Husserliana—that is Husserl’s official texts—only partially. This statement must be considered within the History of phenomenology and, more precisely, with-in the history of Husserlian studies: from Heidegger to Jean-Luc Marion, including Levinas, Ingarden, Sartre, Merleau-Ponty and so on, Husserl’s texts have been read only partially. With the exception of some analysis proposed by Derrida—or, nowadays, by Natalie Depraz or Elianne Escoubas—, and as far as I know, all (...) the interpretations of Husserl’s texts have considered them just as a support to ex-pose theories or to describe phenomena, but not in themselves, that is, not as texts. Our aim here is then to propose a new perspective to to phenomenalize Husserliana as a text and focus precisely on Husserl’s praxis of writing. Here we will develop specially an analysis of one mode of writing used in Husserl’s praxis of writing and called: bildliche Rede. We will finally compare the results of our analysis to Heidegger’s and Jean-Luc Marion’s praxis of writing.Podem afirmar que, fins avui, els in-vestigadors han llegit la Husserliana —és a dir, els textos de Husserl publicats de manera ofici-al— només parcialment. Cal considerar aquesta afirmació en el marc de la Història de la feno-menologia i, més precisament, en el marc de la història del estudis husserlians: des de Heidegger fins a Jean-Luc Marion —més de cent any de fenomenologia—, els textos de Husserl han estat considerats només com a suport per a exposar teories o descriure fenòmens, però no s’han considerat en ells mateixos, és a dir, no com a textos. Posant en pràctica l’acció de “llegir fenomenologia” en un nou sentit fort del verb “llegir”, aquest article comença identificant els diferents modes de la praxis d’escriptura de Husserl. Després ens concentrarem en un d’aquests modes d’enunciació, anomenat “bildliche Rede”, per desenvolupar així una història de la figurativitat. Finalment, esbossa-rem una breu comparació dels resultats amb la praxis d’escriptura de Heidegger i Marion. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-menke.

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

Jean Paul Sarte, Franz Kafka i Milan Kundera: tres mirades diferents sobre la realitat, tres percepcions del món que participen d'un mateix rerafons filosòfic, d'una mateixa sensibilitat: l'absurd. Tres obres que neixen, creixen i maduren sota l'eclipsi de Déu, en l'atmosfera de la buidor més penetrant i la negació radical del sentit. L'ésser és estantís, feble, pura representació, i la vida humana una comèdia tragicòmica que comença per casualitat i s'acaba també per pura casualitat. Però l'home ha de viure, (...) i si el món no té sentit, caldrà forjar-lo amb les pròpies mans, caldrà projectar una idea per la qual valgui la pena viure i morir (Kierkegaard). Tres iniciatives, tres expectatives, que es configuren sota l'escola de l'absurd i la mort de Déu (Nietzsche). Davant d'aquesta concepció del món marcada pel desencís i l'angoixa hi ha la metafísica de la plenitud de l'ésser (sant Tomàs d'Aquino), que descriu l'univers com un dinamisme perfectiu que té una direccionalitat pròpia, una causa primera i un fi darrer. La lògica del sentit versus la lògica de la buidor. (shrink)

Actualment en Filosofia, tenim dues caracteritzacions canóniques sobre la naturalesa de la Metafísica, la carnapiana i la quineana, tot i que són dues tesis diferenciades, ambdues coincideixen en que la Metafísica és reduïda a qüestions d'existència. No obstant, Kathrin Koslicki considera que aquestes caracteritzacions de la naturalesa de la Metafísica són errònies i que comporten una crítica explícita a la Metafísica o redueixen la resolució dels problemes metafísics a un pragmatisme. Per això, Koslicki considerant que els desacords metafísics són legítims (...) i profunds, tenint com a marc de referència la filosofia aristotèlica, considera que la tesi quineana i carnapiana no reflecteixen bé la naturalesa de la Metafísica, ja que, hi ha disputes metafísiques que es deuen a disputes no-existencials sobre temes de fonamentabilitat. Koslicki considera que la Metafísica no pot ésser reduïda a qüestions d'existència, sinó que ha de ser pensada com la reflexió de quines entitats són fonamentals, i quines són derivades d'aquestes. L'article està dividit en una primera part introductòria sobre els meus objectius, seguit d'una breu exposició de les tesis carnapiana i quineana de la metafísica, i per últim l'exposició de la proposta neo-aristotèlica de Koslicki. (shrink)

Dans la première section du présent article, mon but est d’extraire le contenu de la thèse de l’indétermination de la traduction, à partir d’une revue de plusieurs formulations de Quine. Je tente d’identifier ce qui est constant et ce qui varie dans celles-ci. Je retiens ce qui est constant comme le coeur de la thèse et je considère ce qui varie comme secondaire. J’arrive ainsi à lire une seule thèse à travers les diverses formulations. Je dois admettre, par ailleurs, que (...) les variations sont suffisamment importantes pour semer la confusion. Dans la deuxième section, je retrace les arguments offerts par Quine en guise de justification de l’indétermination de la traduction. Je rappelle l’évolution de cette argumentation et je montre qu’il y a des variations là aussi : au début, Quine fait surtout appel à son physicalisme et, à la fin, il invoque seulement son behaviorisme. Même si je conclus qu’il ne s’agit pas là d’un changement radical, force est d’admettre que le changement est suffisamment important pour déconcerter plus d’un lecteur. Finalement, dans la troisième section, je montre comment mon interprétation de la thèse de l’indétermination de Quine, si elle est correcte, contribue au débat sur l’asymétrie avec la sous-détermination. Les deux premières sections de l’article permettant de distinguer clairement les arguments épistémologiques du contenu ontologique de la thèse de l’indétermination de la traduction, il devient facile d’admettre l’asymétrie défendue par Quine : l’indétermination de la traduction est une thèse ontologique ; elle ne peut donc pas être confondue avec la sous-détermination, une thèse épistémologique.In the first section of this article, my aim is to grasp the content of Quine’s indeterminacy of translation thesis. I propose a review of Quine’s formulations, and I try to identify what is constant and what varies in them. Guided by charity, I keep what is constant as the core of Quine’s thesis, and I consider what varies as secondary. I thus achieve to read a single thesis throughout all the formulations. I must admit, however, that the variations are important enough to be confusing. In the second section, I identify Quine’s arguments for indeterminacy of translation. I retrace the evolution of his argumentation, and I notice that there are variations there too. At first, Quine appeals mainly to physicalism, and, at the end, he appeals only to behaviorism. Although I think that this is not a radical change of mind, I conclude that the change is, once again, important enough to have confused some readers. Finally, in the third section, I show how my interpretation of Quine’s indeterminacy of translation contributes to the debate over the asymmetry between this latter thesis and underdetermination of theory : my analysis of Quine’s treatment of indeterminacy of translation leads me to conclude that, whereas the arguments are epistemological, the content of the thesis is ontological. Once this ontological content is well seen, it is easy to acknowledge, with Quine, the asymmetry with underdetermination, which is an epistemological claim. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v27-honneth.

Les pel.lícules del laberint és un assaig a l'entorn de la memòria personal, així com sobre els fonaments que han ajudat a bastir-la. En primer lloc, la filosofia, o millor dit, el que queda de la filosofia quan hom deixa de fer notes a peu de pàgina i ha d'enfrontar-se a la tasca de viure, i en segon, el cinema, en concret una selecció de deu pel·lícules triades amb un criteri subjectiu i autobiogràfic que comprèn films com Apocalypse Now, La (...) Dolce Vita o Taxi Driver, que són, alhora, el testimoni i la conseqüència de l'acompliment del nostre destí segons Nietzsche: l'adveniment del nihilisme. (shrink)

A la secció 25 de la dissertació tercera de La genealogia de la moral, en el context de la recerca de «l’antagonista natural de l’ideal ascètic», es descriu l’antagonisme «Plató contra Homer» com «l’antagonisme autèntic i total». Aquest article emmarca aquest antagonisme en el conjunt de l’obra nietzscheana i, després d’analitzar com es planteja en la República de Plató, fa algunes remarques sobre el paper que interpreta en el pensament de l’últim Nietzsche. El seu propòsit és argumentar que la presa (...) en consideració de la interpretació i l’ús que Nietzsche fa de l’antagonisme «Plató contra Homer» permet obtenir una perspectiva hermenèutica des de la qual es poden contemplar aspectes habitualment desatesos de l’antagonisme decisiu, i no menys total, que té com a camp de batalla les últimes obres nietzscheanes: el «combat contra Plató» del mateix Nietzsche, que coincideix amb el seu combat per l’abandonament de la metafísica i l’autosupressió de la moral. (shrink)

After Husserl and Heidegger, phenomenology has attempted to push the reduction beyond the reference of objects to the performances effected by consciousness, or of beings to Being. First, a new level of the reduction comes forth in M. Henry's radical reduction of appearing to the appearing of appearing, and leads to the disclosure of a dimension in which no horizons are to be fulfilled because the superabundance of life holds sway. Secondly, according to H. Rombach, the phenomena decribed in (...) the first two levels are nothing but epiphenomena, and must be explained in terms of structures that emerge in a creative development. Reality brings forth something from itself, and we must take advantage of this contribution in order to obtain more than what is anticipated in our projects. Thirdly, J.-L. Marion advances a theory on saturated phenomena in order to account for phenomena that surpass the bounds outlined for them in the mere significational intentions because they show a surplus of intuition. The three trends lead respectively to an originary phenomenality, an outbreak of phenomena, and saturated phenomena. The article contends that they tend to come together because they link the third level of phenomenology to a reflection that turns on the duality between what appears and its appearing, and, in doing so, disclose a surplus with regard to three different aspects of the duality, i.e., appearing as such, the overall condition of what appears, or the appearing of some preeminent phenomena. Finally, some anticipations of these trends in Husserl's transcendental phenomenology are shown.Luego de Husserl y Heidegger, la fenomenología ha intentado llevar la reducción más allá de la referencia de los objetos a las operaciones efectuadas por la conciencia o de los entes al ser. En primer lugar, un nuevo nivel de reducción se manifiesta en la reducción radical propuesta por M. Henry para retroceder del aparecer al aparecer del aparecer, y conduce al descubrimiento de una dimensión en que no hay horizontes que puedan ser plenificados porque impera la sobreabundancia del la vida. En segundo lugar, según H. Rombach, los fenómenos descritos en los dos primeros niveles no son otra cosa que epifenómenos y tienen que ser explicados en términos de estructuras que emergen en un desarrollo creador. La realidad produce algo a partir de sí misma, y esta contribución debe ser aprovechada a fin de alcanzar más de lo anticipado en nuestros proyectos. En tercer lugar, J.-L. Marion presenta una teoría sobre los fenómenos saturados a fin de dar cuenta de aquellos casos que exceden los límites que les han sido delineados en las intenciones significativas vacías porque muestran una demasía de intuición. Las tres tendencias conducen respectivamente a una fenomenalidad originaria, a un estallido del fenómeno y a una saturación del fenómeno. El artículo sostiene que tienden a converger porque vinculan el tercer nivel de la fenomenología con una reflexión en torno de la dualidad entre lo que aparece y su aparecer, y que, al hacerlo, ponen de manifiesto una excedencia respecto de tres aspectos distintos de la dualidad, esto es, el aparecer en cuanto tal, la condición general de lo que aparece o la aparición de algunos fenómenos preeminentes. Finalmente, se indican algunas anticipaciones de estas tendencias en la fenomenología trascendental de Husserl. (shrink)

In lieu of an abstract, here is a brief excerpt of the content:Le prime quattro Collationes Parisienses sulle tracce di Giovanni Duns ScotoFrancesco Fiorentino (bio)Come si è visto altrove, l'attribuzione delle Collationes è abbastanza dubbia, propriamente parlando: questa opera non può essere ricondotta a Giovanni Duns Scoto in quanto autore secondo i concetti moderni di proprietà intellettuale e di responsabilità privata, che non risultano pertinenti ai processi materiali di produzione del libro tardo-medievale in quanto opera collettiva, fondata sulla co-autorialità distribuita (...) tra maestro in quanto ideatore e apprendista in quanto compilatore. Questa impossibilità consegue al genere letterario delle Collationes in quanto esercitazioni baccellierali o studentesche, sotto la supervisione di un magister studentium.1 I contemporanei a Scoto non rispettavano i criteri filologici del Terzo Millennio al punto da includere, nel corpus scotiano, il primo libro del commento sentenziario di Enrico di Harclay secondo la redazione del ms. Città del Vaticano, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 13687.2Tuttavia, la considerazione di questi fattori materiali non svaluta né le Collationes che attestano l'esistenza di un ambiente culturale, prossimo a Scoto, né lo stesso Scoto che ha probabilmente partecipato alle Collationes come moderatore o come interlocutore.3 Questa particolare natura delle Collationes ne condiziona l'attribuzione che non può essere associata con la ricerca dell'autore in senso stretto, ma con la considerazione di un plesso di opinioni concorrenti e risalenti all'insegnamento [End Page 115] di Scoto, non sempre in prima scena.4 Scoto, in cinque luoghi testuali dell'Ordinatio, si riferisce apertamente alle Collationes che sono incluse in un discreto numero di testimoni manoscritti del trecento e del quattrocento che tramandano opere sicuramente scotiane, e nella Tabula Scoti redatta da Giacomo d'Ascoli. Guglielmo di Alnwick si dichiara reportator di una collatio, presumibilmente di Parigi, sulla connessione delle virtù morali.5Queste evidenze consentono d'inserire le Collationes nel corpus scotiano, secondo un grado di autenticità significativo, ma non perfettamente conforme ai criteri filologici attuali. Ciò non significa de virtute sermonis che le Collationes sono di Scoto o che non sono di Scoto, ma, più precisamente, che le Collationes non possono essere attribuite a Scoto secondo i criteri filologici attuali, pur avendo avuto buona probabilità di essere attribuite a Scoto dai suoi contemporanei secondo i loro specifici criteri filologici. Infatti è la cornice che dà significato al quadro, è l'orizzonte che dà senso al paesaggio, è la forma che fa la sostanza. Queste ultime annotazioni apparentemente erudite potrebbero risultare scomode per un eventuale progetto di edizione critica che volesse sostenere una stretta autorialità scotiana delle Collationes. Sarebbe più saggio mantenere l'anonimato dell'opera nel rispetto del rigore scientifico sperimentale.A seconda del luogo in cui queste conferenze sono state svolte, ossia Parigi o Oxford, le Collationes sono state distinte in Parisienses e Oxonienses. Queste ultime sono state edite da Marina Fedeli e Guido Alliney.6 Alliney e Fedeli hanno messo in luce la natura, la tradizione, la datazione, l'attribuzione e i contenuti storico-dottrinali di tutte le Collationes, incluse quelle di Parigi.Le Collationes Parisienses sono conservate in sette testimoni manoscritti già descritti da Carlo Balic, Guido Alliney, Marina Fedeli e Franz Pelster7: [End Page 116]Cambridge, Peterhouse College, MS 241, fols. 1r–45r;London, British Library, Add MS 7696, fols. 2r–38v;Cittá Vaticana, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 876, fols. 311r–323v;Oxford, Balliol College, MS 209, fols. 114r–141v;Oxford, Magdalen College, MS 194, fols. 2v–20v;Oxford, Merton College, MS 65, fols. 90r–109v;Oxford, Merton College, MS 90, fols. 155r–199VQuesti testimoni sembrano essere distribuiti in due redazioni distinte: l'una completa e l'altra incompleta. La prima appare tramandata dai primi due testimoni, entrambi risalenti al secolo XV, mentre la seconda redazione si trova negli altri testimoni di cui solo il ms. Vat. lat. 876 data al secolo XIV. A questi testimoni occorre aggiungere altri due: il ms. Cittá Vaticana, Biblioteca Apostolica Vaticana, Vat. lat. 890, fols. 4v–5v che contiene solo un estratto, e il ms. Barcelona, Arxiu de la Corona d'Aragó, ms. Ripoll 95, ff. 35r–37r che custodisce solo la prima collatio di Parigi.8Le Collationes Parisienses si dividono almeno in quattro gruppi: il primo gruppo, dalla prima alla quarta collatio, verte sulle virtù morali... (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i realitzen (...) sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

L'A. propone una ampia introduzione sull'attività di Egidio come commentatore di Aristotele, sulla fortuna dei suoi commenti e sull'attività di Egidio all'Università di Parigi. I dieci commenti aristotelici sono analizzati separatamente, in ordine cronologico, cominciando dalle Quaestiones metaphysicales che sono la reportatio di un corso tenuto a Parigi da Egidio. La datazione dei testi si basa sul metodo delle autocitazioni , sull'esame della dottrina tomista dell'unicità della forma e sui riferimenti agli ultimi libri della Metaphisica. Tra i testi esaminati (...) l'A. comprende anche il commento allo pseudo-aristotelico De bona fortuna e il commento al Liber de causis. Chiudono il contributo una tavola riassuntiva della cronologia, che illustra anche le autocitazioni egidiane, e una appendice dove sono elencati i rimandi dei commenti e delle altre opere egidiane, le citazioni degli ultimi tre libri della Metafisica e le citazioni della Translatio nova del De generatione, usata da Egidio nel commento a quest'opera aristotelica. (shrink)

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s’haurien dut a terme tot tipus d’abusos, com destruccions d’habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l’assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la “casta sacerdotal”, permetrien actualitzar la crítica envers “el civisme”, entès aquest, com l’expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d’un dels barris més convulsos d’Europa. (shrink)

Avec le Volontaire et l’involontaire, « j’envisageais, non sans naïveté, de donner une contrepartie, dans l’ordre pratique, à la Phénoménologie de la perception ». Une confrontation entre la pensée de Maurice Merleau-Ponty et celle de Paul Ricoeur ne peut faire l’économie de cette caractérisation par le second de son entrée dans le travail philosophique. Cette remarque présente toutefois l’avantage de fixer les termes d’une relation marquée par la proximité méthodologique et la distance thématique. La première semble à première vue l’emporter (...) sur la seconde. Le privilège accordé par Ricoeur à « l’ordre pratique » consonne, certes, avec l’image d’un philosophe essentiellement occupé par le phénomène de l’action. Selon ses propres dires, l’anthropologie de « l’homme capable » constitue le fil conducteur à partir duquel il devient possible de reconstituer l’unité de son oeuvre. Il reste que Merleau-Ponty n’est nullement indifférent à l’« ordre pratique » : pour ne rien dire des textes qu’il consacre expressément au politique, il suffit de rappeler que la Phénoménologie de la perception s’achève sur un chapitre consacré à la liberté. Plus profondément, les deux philosophes se retrouveront pour accorder une place centrale à la phénoménologie du « Je peux ». Pour autant, la distance thématique entre les deux auteurs n’est pas sans importance. Il s’agit moins de savoir comment Ricoeur apporte une « contrepartie » à la Phénoménologie de la perception dans l’ordre pratique, que de comprendre pourquoi son oeuvre n’a accordé qu’un intérêt somme toute secondaire à la perception. Le principal accord entre les deux auteurs réside dans le refus de toute « pensée de survol ». Non moins que Ricoeur, Merleau-Ponty renonce à « l’idéal d’un spectateur absolu » parce que cet idéal implique nécessairement de transformer la position de l’interprète en principe d’erreur. Il reste que les deux philosophes diffèrent dans la caractérisation de ce point de vue.With The Voluntary and the Involuntary, “I envisaged, not without some naïveté, to give a counterbalance, in practical order, to the Phenomenology of Perception.” A confrontation between the thought of Maurice Merleau-Ponty and that of Paul Ricoeur cannot do without this characterization by Ricoeur in his entrance into philosophical work. All the same, this remark highlights the advantage of fixing the terms of a relation marked by its methodological proximity and its thematic distance. The former, at first glance, seems to trump the latter. The privilege accorded by Ricoeur to the “practical order” resonates, certainly, with a philosophy essentially concerned with the phenomenon of action. According to its own discourse, the anthropology of the “capable human being” constitutes the guiding thread from which it becomes possible to reconstitute the unity of his oeuvre. It is clear that Merleau-Ponty is in no way indifferent to the “practical order.” Without even mentioning the texts he specifically dedicates to the political, it suffices to remember that the Phenomenology of Perception concludes in a chapter devoted to freedom. More profoundly, the two philosophers will come together in according a central place to the phenomenology of the “I can.” For all this, the thematic distance between the two philosophers is not without importance. It concerns less knowing how Ricoeur brings a “counterbalance” to the Phenomenology of Perception in the practical order than to understand why in his work he accorded ultimately only a secondary interest to perception. The principal agreement between the two philosophers resides in their refusal of all “surveying thought.” Not any less than Ricoeur, Merleau-Ponty renounces the “ideal of the absolute spectator” because this ideal necessarily implies the transformation of the position of the interpreter into a principle of error. Nevertheless, the two philosophers differ in the characterization of this point of view.Con Le Volontaire et l’involontaire, scrive Ricoeur, “intendevo, non senza ingenuità, offrire una contropartita d’ordine pratico alla Fenomenologia della percezione”. Un confronto tra il pensiero di Maurice Merleau-Ponty e il pensiero di Paul Ricoeur non può evitare di misurarsi col modo in cui Ricoeur caratterizza, nei termini che abbiamo appena richiamato, il proprio esordio di filosofo. L’osservazione ricoeuriana ha il vantaggio di fissare i termini della loro relazione affermandone la prossimità metodologica e la distanza tematica. La prima dimensione sembra a prima vista prevalere sulla seconda. Il privilegio accordato da Ricoeur all’“ordine pratico” risulta certo consonante con l’immagine di un filosofo essenzialmente occupato dal tema dell’azione. A suo dire, l’antropologia dell’“uomo capace” costituisce il filo conduttore intorno a cui ripensare l’unità della sua intera opera. Resta il fatto che Merleau-Ponty non è in alcun modo indifferente all’“ordine pratico”: per tacere dei testi espressamente incentrati sulla questione del politico, potremmo ricordare che Fenomenologia della percezione si conclude con un capitolo dedicato alla libertà. Più in profondità, i due pensatori si ritrovano ad accordare un funzione decisiva alla fenomenologia dell’“Io posso”. D’altra parte, neppure la distanza tematica tra i due autori va sottovalutata. Non si tratta tanto di capire in che modo Ricoeur arrivi a proporre una “contropartita pratica” alla Fenomenologia della percezione, ma in che modo Ricoeur arrivi ad accordare un interesse tutto sommato secondario alla percezione. Il principale motivo di accordo tra i due autori risiede nel rifiuto di ogni “pensiero di sorvolo”. Non meno di Ricoeur, Merleau-Ponty rinuncia “all’ideale di uno spettatore assoluto”, nella misura in cui questo ideale porterebbe inevitabilmente a trasformare la posizione dell’interprete in un principio di errore. Ma anche sul modo di intendere questo punto di due filosofi prendono strade differenti. (shrink)

L'expérience de la connaissance nous enseigne qu'il n'y a pas de Réalité Dernière, que tout train en cache un autre. Une évidence qu'il n'est pas facile d'accepter, d'où l'idée de ce train ultime, celui qui ne cacherait plus rien. La transparentisme postule l'existence, au-delà de la perception immédiate, d'un monde, d'un niveau de lecture, complètement intelligible, i.e, explicite et immédiat. D'où cette croyance en de prétendus "rayons X du savoir" qui nous dévoileraient l'envers de l'Univers.

La genealogia de la moral de Nietzsche, resulta extremadament pertinent per una epistemologia del bé relativa a les incisions institucionals sobre part de la població del Raval. Primer, sobre Raval s�haurien dut a terme tot tipus d�abusos, com destruccions d�habitatges i de trama urbana, així com persecucions o expulsions de població, pel bé del barri o de la ciutat. Si això és així, es pot afirmar que les convergències institucionals en aquest punt es sustenten en una epistemologia interessada. Segon, el (...) pathos de la distància definit per Nietzsche, així com l�assumpció per part de les noves ideologies urbanístiques del primitiu paper de la �casta sacerdotal�, permetrien actualitzar la crítica envers �el civisme�, entès aquest, com l�expressió més recent i efectiva de les cultures de control. I tercer, aquesta epistemologia interessada, permetria reclamar la noció marxiana de lluita de classes per interpretar un crònic i generalitzat menyspreu sobre una part important de la població més irredempta d�un dels barris més convulsos d�Europa. (shrink)

“En aquestes conferències he tractat de ressaltar que, si tenim una explicació ferma i precisa de com pensem el món —i sobre el que hi percebem, hi sentim i hi creiem—, podem veure que l’única cosa que faria atractiu el ‘subjectivisme’ és la defensa d’una concepció molt restringida del contingut de les experiències i els sentiments que tenim al nostre abast. Amb la bellesa i la causalitat trobàrem que ni tan sols podíem identificar els sentiments o les experiències en qüesti. (...) sense tenir ja prèviament la idea de bellesa o de causalitat que apliquem al món en aquests mateixos judicis. Semblava que el ‘subjectivisme’ prometia més en el cas dels colors i dels valors. Però allò que creiem sobre els colors dels objectes del món semblava massa estretament implicat en la nostra comprensió de les percepcions de color perquè poguem considerar que aquestes percepcions són res més que sensacions de determinats tipus. I el fet de prendre certes consideracions com a raons per a actuar de determinada manera també semblava estar massa estretament implicat en què volem i com decidim actuar perquè puguem entendre les voluntats i els desitjos que tenim com a meres sensacions o sentiments que, en alguna mesura, ens menen a l’acció”. B. S. (shrink)

En la gran producció filosòfica d’Eusebi Colomer, s’hi poden distingir tres grans centres d’interès particularment destacats. En primer lloc, la seva dedicació a l’estudi del pensament de Ramon Llull i de Nicolau de Cusa. La seva tesi doctoral va mostrar les influències lul·lianes en l’obra de Nicolau de Cusa a partir de les anotacions autògrafes en què el jove Nicolau es feia ressò de les coses que més li interessaven de Llull. El segon gran centre d’interès el van constituir, naturalment, (...) els grans corrents de la filosofia alemanya moderna i contemporània. Des dels anys d’estudiant s’havia familiaritzat particularment amb l’idealisme, la fenomenologia i la filosofia de l’existència. Finalment, el seu tercer centre d’interès va ser el diàleg filosòfico-teològic. Colomer lamentava profundament el divorci produït entre la filosofia i la teologia. Adaptant una coneguda formulació de Kant, pensava que la teologia sense filosofia és cega, però que la filosofia sense teologia és buida. Format en la tradició metafísica espiritualista i defensor de l’humanisme cristià, Colomer es trobava, però, a les antípodes de qualsevol sectarisme o dogmatisme. La seva formació, el seu tarannà i, segurament, els seus enormes coneixements de la història de la filosofia, li havien conferit una gran capacitat per al diàleg. Ell no veia el diàleg com un recurs o com una tàctica, sinó com un element constitutiu de l’ésser humà. \n. (shrink)

Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens ofereix una (...) anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-walton.

Secondo un recente bilancio della filosofia del Novecento di Rossi e Viano, nel nostro secolo «il successo maggiore è toccato alle dottrine filosofiche che si sono proposte di offrire alternative alla conoscenza tecnico-scientifica e che sostengono la possibilità di alleggerire i vincoli che il sapere positivo porrebbe al modo di pensare e ai progetti di azione»2. Tali dottrine prospettano un ritorno all’antica metafisica, a cui «si ricorre non come a una forma di sapere sistematico, bensì come alla testimonianza di (...) una possibilità di pensare qualcosa che vada al di là del sapere positivo»3. Perciò il Novecento si è concluso con la vittoria, se non del «duro conservatorismo di Heidegger», almeno di «un più blando tradizionalismo, che si limita a sostenere il primato della cultura umanistica tradizionale rispetto alla cultura tecnico-scientifica»4. Per Rossi e Viano la filosofia del Novecento ha avuto questo esito poiché è risultata insostenibile la convinzione, diffusa nella filosofia analitica all’inizio degli anni Trenta, «che la filosofia avesse imboccato la strada giusta per inserirsi nel mondo del sapere scientifico specializzato»5. Dopo «che si era affermata la specializzazione del sapere, la filosofia aveva cercato di stabilire una posizione di dominio legandosi a quelle che erano sembrate le discipline titolari di un qualche primato: ora a quelle matematiche, ora a quelle naturalistiche, ora a quelle storiche»6. Essa, inoltre, aveva cercato di accreditare l’idea che l’analisi logica delle teorie scientifiche fosse comunque lo strumento più attendibile per fare filosofia. Questo tentativo della filosofia analitica, però, è fallito, e così nella cultura contemporanea è diventato chiaro che non «ci sono legami particolarmente stretti tra la filosofia e qualche scienza particolare»7. Insieme all’idea che esistesse un legame privilegiato tra la filosofia e qualche scienza particolare, «la cultura filosofica del Novecento respingeva anche l’idea che l’analisi logica delle teorie scientifiche fosse comunque lo strumento più attendibile per fare filosofia»8.. (shrink)

La trattatistica della ragion di Stato ha contribuito a superare il modello ideale dello stato platonico, il modello naturalistico aristotelico, il modello del diritto naturale teologico della« respublica christiana ». Insieme al machiavellismo ha conquistato la moderna distinzione tra politica e morale, ha prodotto una realistica pedagogia dell’arte di governare. Costituisce un contributo essenziale all’elaborazione del mito dello Stato moderno, con i suoi caratteri di universalità realmente operante nel disciplinamento sociale e individuale, ma anche con i limiti e le contraddizioni (...) che neppure la forma del mito riesce a nascondere: crisi e guerra (civile e tra le nazioni). (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v37-flichman.

La logique cartésienne est introuvable parce qu’on a cherché une logique qui n’existe pas, c’est-à-dire une logique classique sur le modèle des manuels de la tradition réformée. La puissance transgressive de Descartes, même dans ce domaine, a été radicale : il a bafoué l’Arbre de Porphyre, vidé de sens la théorie des catégories, montré l’inutilité du syllogisme pour la recherche scientifique. Sans efficacité, à son avis, fut le renouveau d’une logique fondée sur des normes préconstituées. Il se « limite » (...) pourtant à suggérer, sur le modèle des procédés mathématiques, une attitude de pensée centrée sur l’intuitus et dont les relations sont garanties par les notions de « série » et de respectus. La transgression cartésienne a été si bouleversante que « Descartes logicien » devient un auteur maudit et l’attitude qu’il aurait voulu inspirer n’a connu aucune fortune, à telle enseigne que même la Logique de Port-Royal qu’on voudrait cartésienne consacre un grand espace à la syllogistique.Undiscoverable is the Cartesian logic, because scholars looked for a logic that does not exist, i.e. a classical logic after the model of traditional, more or less reformed, manuals. Descartes’ transgressive power was radical even in this domain : he scorned Phorphyrius Tree, voided the theory of categories of all meaning, showed the uselessness of syllogism for scientific research. Just as totally ineffective was, in his view, the renewal of a logic founded on preconstituted norms. He therefore « limits » himself to suggest, after the model of mathematical procedures, an attitude of thought centered on intuitus and whose relationships are guaranteed by the notions of « series » and respectus. The Cartesian transgression turned out to be so upsetting that « Descartes the logician » became a wicked author and the attitude he had meant to inspire had no fortune whatsoever, to such a point that even the Logic of Port-Royal – purportedly Cartesian – leaves much room to syllogistics. (shrink)

From Experience to the “Event”The Stakes of the Thought of an “Originary Symbolism”This article proposes to understand the progressive conceptualization of experience as “originary symbolism.” After having examined the notions of form but also – and above all – those of categorical attitude and expression, we show that Merleau-Ponty turns toward a concept of experience that is from the start expressive. Here, the symbolic function, in Cassirer’s sense, is slowly replaced by a “symbolism” in which the diacritical, institution, and the (...) unconscious play a fundamental role. Making use of Merleau-Ponty’s unpublished notes, particularly those in the Sensible World and the World of Expression, allows us to observe the convergence of diacritical thought, institution, and the unconscious toward one unified conception of originary symbolism. Hence, we propose an approach that departs from the traditional categories of consciousness and of evidence, and founds a theory of experience as “event”.Dall’esperienza all’ «evento»La posta in gioco del «simbolismo originario»L’articolo si propone di comprendere la progressiva concettualizzazione merleaupontyana dell’esistenza come «simbolismo originario». Dopo aver esaminato le nozioni di forma, ma anche e soprattutto di atteggiamento categoriale e di espressione, mostreremo che Maurice Merleau-Ponty si indirizza a una concezione dell’esperienza che ne fa qualcosa di immediatamente espressivo; concezione in cui la funzione simbolica, nel senso di Cassirer, viene poco a poco sostituita da un «simbolismo» in cui il diacritico, l’istituzione e l’inconscio giocano un ruolo fondamentale. Il ricorso alle Note inedite di Merleau-Ponty, e in particolare a Le monde sensible et le monde de l’expression, consente appunto di osservare la convergenza dei tre concetti di diacritico, di istituzione e di inconscio, in direzione di una medesima concezione del simbolismo originario. Proponiamo quindi un approccio che si discosta dalle tradizionali categorie della coscienza e dell’evidenza, per fondare una teoria dell’esperienza come «evento». (shrink)