Marcel Proust ha passat a la història de la cultura occidental com un escriptor, principalment novelista. Amb tot, la seva obra mestra. A la recerca del temps perdut, un dels cims de la literatura mundial, conté nombroses reflexions que permeten identificar clarament també un Proust pensador. Reconstruir la filosofia de Proust tot resseguint la mirada sobre el món que representa a la recerca?. és l'objectiu d'aquest assaig. A partir dels aforismes, sovint metafòrics, del Narrador proustià, Jaume Urgell ens (...) ofereix una anàlisi de la posició de l'escriptor francès en el context de la filosofia del segle XX. Expressant-se de vegades com a hereu d'un pensament anti-racionalista, en ocasions com a a coetani del existencialisme europeu i sovint precursor tant del pensament ironista com de mites de la quotidianitat més contemporània, Marcel Proust ens llega una obra plena de significats i alhora lliure de qualsevol convencionalisme, cosncient de les seves pròpies màscares i alhora innocent en el seu desenvolupament. Aquest assaigpresenta també algunes de les contribucions més rellevants en l'estudi de l'obra proustiana, com són les de Samuel Beckett, Gilles Deleuze i Richard Rorty, i desbrossa les incursions de Proust en el camp de la psicologia, l'ètica i l'estètica. Jaume Urgell És llicenciat en ciències empresarials i MBA per ESADE i Màster en Administració Pública per la Universitat de Harvard. Té un Diploma d'Estudis Avançats en Filosofia i Literatura per la UB. Dedica la seva vida intel·lectual a la literatura, la filosofia, la política i les relacions internacionals, i ha publicat diversos llibres i articles sobre aquestes matèries. (shrink)

In order to get out of present day discussions between determinism and free will, creationism and evolution, bios and zoē, human existence and biological life – those dead end binaries of our present day thinking into which we have manoeuvred ourselves – we need to revisit the Ancient discussions relating to the care of the soul and human existence. I will draw together these two themes from Jan Patočka’s writings by anchor-ing them in his account of Socrates who was the (...) first to emphasise the idea of human re-sponsibility not only for thinking but also for human acting in the world. I will argue that the significant common feature – the care for our own being, our existence – brings Patočka’s reflections on the care for the soul and care for our human existence together. While, according to Patočka, the notion of the care for the soul was displaced from the philosophical reflection by the modern scientific venture, the idea of human existence is, although problematic from the scientific point of view, still a part of our experience.Para librarnos de discusiones contemporáneas entre determinismo y libre albedrío, creacionismo y evolución, bios y zoē, existencia humana y vida biológica, estos binomios, callejones de salida del pensamiento de hoy en los que nos hemos metido, tenemos que volver a escuchar las discusiones de la Antigüedad sobre el cuidado del alma y la existencia humana. Voy a recuperar estos dos temas de escritos de Jan Patočka, anclándolos en su interpretación de Sócrates, el primero en poner énfasis en la idea de responsabilidad humana no solo de su pensamiento sino también de su actuar en el mundo. Argumentaré que el significativo rasgo común, esto es, el cuidado por nuestro propio ser, nuestra existencia, es lo que une las reflexiones de Patočka sobre el cuidado del alma y el cuidado de la exitencia humana. Mientras que, según Patočka, la noción del cuidado del alma ha sido desplazada de la reflexión filosófica por la empresa científica moderna, la idea de la existencia humana, a pesar de lo problemático que puede resultar desde un punto de vista científi-co, todavía forma parte de nuestra experiencia. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v34-emad.

«Jo només escric», diu l'autor, «quan les sensacions o idees se'm fan dimonis íntims que intento foragitar amb la literatura. Però no resulta fàcil sentir ni pensar amb naturalitat i seguretat, superar els propis vertígens i censures, deixar avançar la ment amb la confi ança que trobarà el que busca, la mateixa confiança amb què el rei s'asseu sense mirar enrere, segur que trobarà la cadira que algú li haurà acostat.Un entorn raonablement sensual i fins i tot una relativa gimnàstica (...) sexual ajuden sens dubte l'esperit: el que aquest no admet és cap lligam sentimental. Al cervell no li roba energia el moblament sensual o l'erotisme profilàctic, és a dir, tot allò que apaivaga un cos que ha de funcionar alhora com la seva font d'energia i el seu instrument. El pensament ens permet, doncs, el que ens estabilitza però no el que ens mobilitza; tolera el que ens gratifica però no el que ens sedueix. Més que en la repressió, el pensament i la cultura es basen en la fredor, s'aixequen sobre l'egoisme i es mantenen a força de narcisisme. Ens perdonen tal volta els plaers, però mai els amors». (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v35-gerhardt.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v57-quepons.

In this essay, I reflect on the way that the COVID-19 pandemic deepens the care crisis and the radical, democratic transformation this turning point demands. Beginning with an assessment of the status of the free-riding on care and the gender division of labor, I continue with an analysis of the hegemonic justifications that, as Wendy Brown has shown, underpin such unbalance. I conclude with some remarks on the imminent challenge to advance towards a model of state, society and citizenship capable (...) of securing a sustained and co-responsible social compromise with the care of the community. (shrink)

La meva intenció en les pàgines següents és analitzar la teoria del llenguatge que es troba en el Cràtil de Plató. D'una banda, s'analitza la concepció del significat de les paraules quePlató sembla defensar en aquest diàleg; de l'altra, s'ocupa del problema dels orígens delllenguatge. Aquestes qüestions s'estudien en relació amb la perspectiva ontològica i epistemològicade Plató: essencialisme, teoria de la reminiscència i les tesis dels sofistes sobre laimpossibilitat de parlar amb falsedat. La conclusió és que en el Cràtil podem (...) trobar ja la preparació de la teoria del llenguatge que Plató necessitarà per a la seva ulterior teoria de les idees. (shrink)

La meva intenció en les pàgines següents és analitzar la teoria del llenguatge que es troba en el Cràtil de Plató. D'una banda, s'analitza la concepció del significat de les paraules quePlató sembla defensar en aquest diàleg; de l'altra, s'ocupa del problema dels orígens delllenguatge. Aquestes qüestions s'estudien en relació amb la perspectiva ontològica i epistemològicade Plató: essencialisme, teoria de la reminiscència i les tesis dels sofistes sobre laimpossibilitat de parlar amb falsedat. La conclusió és que en el Cràtil podem (...) trobar ja la preparació de la teoria del llenguatge que Plató necessitarà per a la seva ulterior teoria de les idees. (shrink)

Quin tipus de teixit configura un diàleg de Plató? Què mostren els seus brodats? Què representa? Quina relació manté amb el coneixement i amb la seva transmissió? Aquest text respon en part a algunes d’aquestes qüestions a partir de dos passatges del diàleg anomenat Fedre en els quals Sòcrates utilitza el recurs del vel per construir els seus dos discursos. Es defensarà que comprendre què posa en joc el vel resulta fonamental per a entendre correctament la manera en què (...) Sòcrates parla amb el seu interlocutor i en la qual Plató confecciona el diàleg per als potencials lectors. L’objectiu principal d’aquest text és mostrar alguns dels trets essencials del dir platònic. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que (...) nega que se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

Aquest treball explora la concepció de l'anàlisi de Moore tot relacionant-la amb la sevadefensa del sentit comú i el llenguatge ordinari com el seu vehicle d'expressió. La secció 1 estudiael paper que l'anàlisi representa en la seva filosofia, així com la seva importància perafrontar problemes filosòfics. La secció 2 descriu en què consisteix l'anàlisi segons Moore, discuteixels criteris que ha de satisfer una anàlisi correcta, i classifica els diferents tipus d'anà-lisi trobats en els escrits de Moore, alhora que (...) nega que se'ls pugui considerar lingüístics oconceptuals. La secció 3 aclareix les nocions de sentit comú i llenguatge ordinari, subratllantla preeminència d'aquell. La discussió es proposa de resoldre dues qüestions: a ) c o mes pot reconèixer una proposició del sentit comú, i b ) com es pot reconèixer si tal proposicióés vertadera. Finalment, ens concentrem en el paper concedit al sentit comú i/o llenguatgeordinari com a pedra de toc a l'hora d'acceptar o rebutjar arguments filosòfics. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-menke.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-shapshay-ferrell.

ObjectiveTo investigate the association of pre-existing migraine in patients hospitalised and who recovered from severe acute respiratory syndrome coronavirus 2 infection with the presence of post-coronavirus disease symptoms.BackgroundNo study has investigated the role of migraine as a risk factor for development of post-COVID symptoms.MethodsA case-control study including individuals hospitalised during the first wave of the pandemic was conducted. Patients with confirmed previous diagnosis of migraine were considered cases. Two age- and sex-matched individuals without a history of headache per case were (...) also recruited as controls. Hospitalisation/clinical data were collected from hospital medical records. Patients were scheduled for a telephone interview. A list of post-COVID symptoms was systematically evaluated, but participants were invited to freely report any symptom. The Hospital Anxiety and Depression Scale and the Pittsburgh Sleep Quality Index were used to assess anxiety/depressive symptoms and sleep quality. Multivariable conditional logistic regression models were constructed.ResultsOverall, 57 patients with confirmed diagnosis of migraine and 144 non-migraine controls who had recovered from COVID-19 were assessed at 7.3 months after hospital discharge. The number of post-COVID symptoms in the migraine group was significantly greater than in the non-migraine group. Fatigue was significantly more prevalent in the migraine group. However, no between-groups difference in the prevalence of headache as a post-COVID symptom was detected.ConclusionPatients with a history of migraine who recovered from COVID-19 exhibited more long-term fatigue as post-COVID sequelae than those without migraine. Some of the pathophysiological changes associated with migraine could predispose to the occurrence of post-COVID symptoms. (shrink)

Tercer i últim volum de les memòries lliures i impertinents d’un dels filòsofs i educadors més influents de Catalunya En els dos primers volums de les seves memòries, el filòsof i pedagog Octavi Fullat s’ha revelat per a molts lectors com un dels intel·lectuals de referència del segle XX català. El seu estil, hereu de la profunda senzillesa d’Albert Camus, combina de manera inconfusible la memòria, l’assaig i la narració. Després de La meva llibertat i La meva veritat , en (...) aquest tercer i últim volum Octavi Fullat ens condueix pels secrets de l’art i la bellesa: l’emoció que pot despertar el cos d’una dona, la conversa a l’entorn d’un diàleg platònic acompanyat amb un bon vi francès o la rememoració d’una màgica nit africana. Per les pàgines d’aquest llibre hi transiten pensadors com Schopenhauer o Hegel, pintors com Van Gogh o Tintoretto, escriptors com Dante o Rilke, músics com Mozart o Beethoven i, com calia esperar, punyents al·lusions al nostre país i als seus polítics. Així, es tanca l’obra més personal d’un home que mai no ha buscat recer i que sempre ha viscut per la llibertat, per la veritat i per la bellesa. Compra La meva bellesa en E-book Web d'Octavi Fullat Octavi Fullat Nascut a Alforja (Baix Camp) el 1928, és doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona i catedràtic de Filosofia de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1986. Ha rebut diversos premis i, des de 1996, és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha estat deixeble de Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jean Wahl, i doctor honoris causa a Mèxic i Xile. Ha impartit cursos a diferents universitats d’Europa i Amèrica. Ha estat president del Consell Escolat de Catalunya i del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu de Catalunya. És autor de nombrosos estudis sobre pedagogia, filosofia, ètica, antropologia i història, entre els quals destaquen, La moral atea de Albert Camus (1963), Marx y la religión (1974), Filosofías de la educación (1992), Política de la educación (1994), Antropología y Educación (1997), Els valors d’Occident (2001), El siglo postmoderno (1900-2001) (2002), L’autèntic origen dels europeus (2005), La meva llibertat (2006) i La meva veritat (2008), aquests dos últims publicats per Angle Editorial. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v25-mcdonald.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v55-wolf.

En contra de les aparences, la meva intenció és ridiculitzar i desactivar l’estratègic ús de referències a personatges de ficció per part dels mass media, els quals pretenen identificar el fundador de WikiLeaks amb tot aquest projecte —quelcom que facilita tant la deslegitimació com la mercantilització. Així, aquest article qüestiona la dominant personalització de la web de filtracions en Julian Assange, tot mostrant algunes de les més rellevants diferències i/o contradiccions entre el rerefons normatiu de WikiLeaks i la pseudo-filosofia política (...) de l’australià. La meva tesi és que la justificació de la il·legal revelació d’informació secreta i confidencial com a pràctica de desobediència civil es posa en perill per la contaminació de postulats utilitaristes i neoliberals. (shrink)

Las críticas a la velocidad, al cambio continuo o al crecimiento han formado parte de muchos debates sobre la deslegitimación del turismo de los últimos tiempos. De manera más o menos explícita, a muchos de ellos les subyace una dimensión ética cuando sugieren que podría o debería desarrollarse de otra forma. Por lo tanto, es tarea de la ética del turismo reflexionar sobre ellas. No obstante, aunque esta ha ido adquiriendo una gran relevancia en los últimos tiempos, aún se trata (...) de una disciplina relativamente joven. Una de las tareas pendientes es la de superar las concepciones tradicionales y estáticas del turismo, porque, a diferencia de muchas actividades, es extraordinariamente heterogéneo, escurridizo y difícilmente controlable. Para avanzar hacia esa dirección, este número plantea un espacio de reflexión sobre la ética del turismo que toma en consideración una perspectiva analítica concreta: la aceleración social. (shrink)

Sovint el humans ens hem somiat déus. I Déu n'hi do si hem fet coses admirables: ciència, organització social, art,...motius n'hi ha per estar orgullosos. La vida, però, també ens mostra amb insistència la cara més fosca de nosaltres mateixos, i en aquests moments el més fàcil és passar de l'orgull a la desesperança més absoluta. El camí, però, no pot ser el de l'abandonament. Ni déus ni bèsties! Els déus no trien i, sense esforç ni dubtes, coneixen i realitzen (...) sempre el millor. Els animals, empresonats en la seva naturalesa, tampoc no trenquen gaire el cap a decidir què faran amb les seves vides. Nosaltres no tenim la sort dels uns ni la dels altres, i ens toca amb feines i treballs anar bastint la nostra realitat, aquella que nosaltres farem. Per això existeix l'ètica. "Coneix-te a tu mateix", ordenava l'oracle: només amb les nostres llums i amb les nostres ombres, amb l'instint, amb la ràbia, amb el sentiment, amb la paraula, amb la raó; només coneixent i assumint tot allò que som, tindrem la possibilitat, tal vegada, de construir un món més humà. (shrink)

PENSAMENT POSITIVISTA A CATALUNYA és un conjunt d'estudis sobre la recepció al nostre país de les idees culturals, socials, polítiques i científiques del corrent de categories formulades per August Comte i Émile Littré. L'objectiu de l'estudi que es presenta és mostrar el marc històric i institucional —la funció instructora d'ateneus com el Centre de Lectura reusenc— en què es produeix l'evolució de la concepció positivista de la realitat. La recerca se situa en el context contemporani que abocarà a la industrialització (...) i a l'emergència del moviment obrer i republicà. Pel que fa a l'àmbit del pensament econòmic, el volum estudia el programa de Pere Estasén —relació entre política econòmica i territori—, que duu a plantejar la irrupció del positivisme a Catalunya com una estratègia explicativa que vincula les idees generals a la situació de la vida nacional, tant políticament (catalanisme regeneracionista) com econòmicament (proteccionisme com a via de modernització de les estructures productives). En aquesta línia de coneixement sociològic també cal destacar, com es planteja al llibre, un cert gir humanista del cientisme en l'àmbit de la cultura fisiològica representat per les Monografies Mèdiques. Finalment, arran de la lectura del text, el lector es pot arribar a formular un doble interrogant: si existeix un pensament positivista autòcton o bé si a quest pensament sorgeix de la formalització i aplicació de la idea de progrés en un context determinat. (shrink)

Como casi todos los conceptos fi losófi cos, el de «validez normativa» tiene altos grados de ambigüedad y de vaguedad. En este trabajo me encargo de analizar la postura de distintos autores que han tratado de dar respuesta a la pregunta ¿qué significa que una norma sea «válida»? Para ello, tomo como hilo conductor la obra de Ernesto Garzón Valdés. Esto se debe a que los trabajos de Ernesto Garzón dedicados a este tema, le ofrecen al lector un análisis crítico (...) y comprensivo de algunas de las posturas teóricas más relevantes sobre el concepto de validez normativa. Asimismo, trabajar a través de su obra tiene un doble benefi cio: por un lado, no sólo nos permite conocer a fondo la postura teórica de autores que pertenecen a distintas corrientes del pensamiento, como Hans Kelsen, H.L.A. Hart, Francisco Suárez o von Wright por ejemplo, sino que, por el otro, nos permite conocer la postura del mismo Garzón y sus críticas a los diferentes modelos conceptuales. (shrink)

En aquesta arrencada del segle XXI, en què la tecnologia ens afalaga i alhora ens domina, ens calen humanistes que ens ajudin a interpretar la realitat i a tenir criteris per a abordar-la. Josep Maria Puigjaner, l'autor d'aquest llibre, s'ha proposat apropar al lector, a través de la narració d'alguns retalls -reals o imaginaris- de les seves vides, la personalitat de vuit humanistes que ens transmeteren, durant el segle XX, la seva manera d'entendre la vida i l'home. Són escriptors (...) que mereixen el qualificatiu de clàssics, és a dir que parlen des d'una perspectiva interior, profunda i arrelada en el coneixement i en l'experiència del significat de la naturalesa humana i els seus ideals de futur. (shrink)

This paper deals with Veronica Rodriguez-Blanco’s answer to the paradox of the normativity of law: How can autonomous self-legislating persons act, without compromising their autonomy and their will, following legal rules? Regarding Rodriguez-Blanco’s answer, I offer two main critiques. The first one is based on Rodriguez-Blanco’s comments to David Enoch’s paper in which I argue against the idea that a descriptive theoretical account of law can, and should, give an answer to general problems of normativity due to the fact that (...) a theoretical approach that engages in questions about the normativity of law cannot be purely descriptive, therefore against Rodriguez-Blanco I conclude that Enoch’s answer is the only response a descriptive account is able to offer. The second criticism focuses on Rodriguez-Blanco’s response to the paradox and argues that her solution is not, in fact, a descriptive one, but one that relies on strong normative premises, which as it turns out defend a perfectionist perspective towards the law.Resumen:Este trabajo analiza la respuesta que Veronica Rodriguez-Blanco propone para resolver la paradoja de la normatividad del derecho: ¿Cómo es posible que una persona autónoma actúe siguiendo los mandatos de normas jurídicas sin comprometer su autonomía ni su voluntad? El autor ofrece dos críticas a la respuesta de Rodriguez-Blanco. La primera de ellas está basada en los comentarios que Rodriguez-Blanco ha hecho sobre la propuesta de David Enoch. En este punto, el autor argumenta en contra de la idea según la cual una perspectiva descriptiva del derecho puede, y debe, tratar de responder a los problemas generales de la normatividad del derecho. De acuerdo con el autor, una perspectiva que pretenda dar respuesta a los problemas de la normatividad del derecho no puede ser una perspectiva puramente descriptiva. En este sentido, el autor sostiene que la respuesta que ofrece Enoch es la única respuesta que una perspectiva descriptiva del derecho puede dar. La segunda crítica está dirigida a la respuesta que Rodriguez-Blanco da sobre la paradoja de la normatividad. En este segundo punto el autor argumenta que la perspectiva de Rodriguez-Blanco no es una perspectiva descriptiva como ella presume, sino que adopta una perspectiva normativa la cual, además, está comprometida con una idea perfeccionista del derecho. (shrink)

Ernest Sosa's latest epistemology remains a version of virtue epistemology, and I argue here that it faces two central problems, pressing a point I have made elsewhere, that virtue epistemology does not present a complete answer to the problem of the value of knowledge. I will press this point regarding the nature of knowledge through variations on two standard Gettier examples here. The first is the Fake Barn case and the second is the Tom Grabit case. I will argue that (...) Sosa's latest virtue epistemology fails to handle either case acceptably, and that as a result, cannot explain the value that knowledge has over that of the sum of any of its proper subparts. La última epistemología de Ernest Sosa continúa siendo una versión de epistemología de las virtudes, y siguiendo con una idea que ya planteé en otra parte, aquí argumento que afronta dos problemas centrales: que la epistemología de las virtudes no presenta una respuesta completa al problema del valor del conocimiento. Insistiré en esta idea sobre la naturaleza del conocimiento mediante variaciones de dos ejemplos estándares tipo Gettier. El primero es el caso del granero falso y el segundo es el caso de Tom Grabit. Argumentaré que la última epistemología de las virtudes de Sosa no maneja ninguno de estos casos de forma aceptable, y en consecuencia no puede explicar el valor que tiene el conocimiento por encima del de la suma de cualesquiera de sus propias partes. (shrink)

A partir del comentario hecho por José L. L. Aranguren sobre «puede» y «debe» en ética, aquí se plantea el significado de los principios de ética en la situación de retroceso democrático del siglo XXI. Ha sido analizada por la filosofía y la teoría política recientes. En los años sesenta, las críticas de D. Sternberger al modelo de polis, de política cívica en las obras de H. Arendt, se apoyaban en la imagen de la ciudad hundida. Pero las preguntas sobre (...) el alcance del realismo («puede») y el lugar de los principios («debe») siguen abiertas. ¿Ultra posse nemo obligatur? Aquella imagen de la polis puede ser reemplazada por otra algo distinta, la ciudad sumergida. Se encuentra en la literatura, sería también la metáfora de la necesaria reconstrucción de las políticas democráticas, con el «deber ser» como núcleo de la cultura cívica. Los principios éticos y, en especial, justicia como equidad será aquí la referencia en dos situaciones: (1) la política de salud pública, (2) los procesos de paz. En conclusión, el marco normativo cuenta o ha de contar, tanto en la paz como en la guerra. Decir «nunca más» es también una forma de recordar el papel crucial de los principios. (shrink)

La categoria de passivitat és tan nuclear en la filosofia d’Emmanuel Levinas com en la de Paul Ricoeur. Aquesta categoria està intrínsecament vinculada a una altra que també és crucial: la d’alteritat. Per entendre la proximitat entre aquests dos autors, alhora que per veure’n la distància que els separa, resulta molt revelador prestar atenció, primer, a la manera com cadascun d’ells concep les dues categories i, després, al motiu pel qual mentre en el cas de Levinas el lloc de la (...) passivitat és exclusivament un —la relació amb l’altre—, en el de Ricoeur és triple: la carn o el cos propi, l’altre i la consciència. (shrink)

The objective of this research is to analyse the ethical problems of Community-Based Tourism. CBT is a novel form of tourism that has appeared in recent decades in different parts of the world, especially in areas with large indigenous populations. The investigations until now have primarily highlighted the virtues of this type of tourism, and the few criticisms that have appeared against cbt were related to its functional shortcomings and the benefits that sometimes do not reach the communities. While the (...) ethical complications associated with the cbt have not gone unnoticed, in this article we address some ethical problems of the cbt that have not received as much attention so far —such as those related to the field of indigenous ethics—, that demand a deep reflection on the commercial use of communities. (shrink)

"El Sofista" de Plató es considera una de les obres més grans de la història de la filosofia, però els estudiosos s’han mostrat tímids a l’hora d’enfrontar-se al problema central del diàleg. Per a Plató, definir el sofista és el problema filosòfic bàsic: qualsevol investigador s’ha d’encarar al «sofista dins nostre» per tal d’assegurar la possibilitat mateixa del diàleg i de la filosofia contra el contraatac sofístic. Pròleg: Montserrat Crespín .

En el mundo occidental, la primera figura que encarna el arquetipo del mediador sapiencial entre la comunidad humana y lo divino es, sin duda, Pitágoras de Samos. Las implicaciones de las doctrinas de este chamán en la historia de las ideas son enormes, pues sus invenciones abarcan todos los campos del saber: matemáticas, astronomía, filosofía, retórica, política, adivinación, medicina y religión. Nada escapa a este sabio griego, al que se atribuye un famoso teorema matemático, las escalas musicales y la idea (...) de la inmortalidad del alma. La primera parte del libro se ocupa de estudiar a Pitágoras como figura carismática y legendaria, la colección de sus enseñanzas, sus aspectos mánticos y políticos y, finalmente, la tradición pitagórica entre la realidad y la falsificación. En la segunda parte se presenta por primera vez, en una nueva traducción anotada, una recopilación de todas las biografías del filósofo: las escritas por Porfirio de Tiro, Jámblico de Calcis y Diógenes Laercio, y, como novedad, la más antigua que se conserva, redactada por el historiador griego Diodoro de Sicilia (s. I a.C.), y la del patriarca Focio de Constantinopla (s. IX). Todo ello, junto a la colección de máximas pitagóricas de origen tardío, llamada Versos de oro, así como el epítome de la enciclopedia bizantina Suda (s. X), forma el presente corpus biográfico-doctrinal de Pitágoras, que era una labor pendiente en el panorama bibliográfico español. David Hernández de la Fuente (Madrid, 1974) es escritor y profesor universitario, especializado en religión griega, antigüedad tardía e historia del platonismo. Doctor en filología clásica y sociología, es autor de los ensayos Oráculos griegos (Alianza) y Bakkhos Anax (CSIC), así como de numerosos artículos en revistas académicas y ediciones de autores clásicos, y ha coordinado la obra colectiva New Perspectives on Late Antiquity (Cambridge Scholars Pub.). Como autor de narrativa ha publicado Las puertas del sueño (Premio de Arte Joven 2005 de la Comunidad de Madrid), Continental (2007) y A cubierto (Premio Diputación de Valencia 2010). Memoria mundi 59 Isbn: 978-84-938466-6-4 440 páginas. (shrink)

Al giorno d’oggi, non esiste ancora una psicologia quantistica univoca e riconosciuta da un punto di vista accademico. Alcune espressioni virtuose hanno poca voce e visibilità. L’ambito di studi è, infatti, nuovo ed è spesso visto con sospetto, come se si trattasse di una cosa poco seria o come se nascondesse trame oscurantiste e metafisiche, se non addirittura esoteriche e magiche. Per alcuni di questi autori, anzi, una simile psicologia non sarebbe scientifica ma solo commerciale. Sicuramente, simili impressioni sono riduttive (...) e ingenerose. Soprattutto, esse non sono rigorose e lasciano il tempo che trovano. Tali impressioni paiono, infatti, più il prodotto di una certa chiusura dogmatica, o paradigmatica, senza una vera e piena conoscenza delle tesi proposte. Esse difettano dal punto d vista della logica e dell’argomentazione. Sostenere, ad esempio, che la psicologia quantistica sia non scientifica è un errore banale, frutto di ignoranza, perché tale psicologia fonda sulla scienza quantistica. Sostenere, inoltre, che la psicologia quantistica sia magica o esoterica è, invece, un errore capzioso e tendenzioso. Essa è, invece, olistica, ovvero onnicomprensiva ed eclettica. Probabilmente, per chi è abituato a lavorare con le minuzie, ciò può sembrare magico. D’altra parte, però, bisogna pure ammettere che molti esponenti della psicologia quantistica di oggi sono, effettivamente, poco rigorosi. Essi sembrano, anzi, intenzionati ad alimentare la loro immagine esoterica e le finalità commerciali non sono, in questo caso, da escludere. Questi contributi non devono, però, essere considerati come vera espressione di una psicologia e una psicoterapia quantistiche, come qui intese. Essi, piuttosto, possono essere definiti come espressioni di una certa New Age quantistica. Questo è, certamente, un uso diverso del paradigma quantistico, di cui non terremo conto. In fondo, anche la scienza deve, oggi, ben distinguersi dai tentativi di sostituirla, ad esempio, alla religione, quale unica fonte di verità. In ogni caso, questa intricata situazione, dove chi denigra s’oppone a chi cavalca questa stessa denigrazione, fomenta l’incomprensione e, soprattutto, impedisce alla psicologia quantistica d’imporsi con tutta la sua forza esplicativa e scientifica. L’intento del presente lavoro è quello di spezzare l’attuale circolo vizioso in merito al paradigma quantistico e alle sue applicazioni in psicologia. In questo modo, sarà possibile tacitare i denigratori poco sapienti, magari aprendo le loro prospettive, e sarà, inoltre, possibile smentire e smascherare i falsi possessori di un sapere arcano ed esoterico, magari avviandoli verso prospettive più realistiche e praticabili. Al fine di argomentare con rigore le proprie tesi, credo sia sempre essenziale muoversi nel rispetto di certi criteri condivisi e condivisibili. Innanzitutto, credo sia necessario affrontare le questioni con logica e razionalità. La logica si pone oltre le sue possibili espressioni, perché coincide con il tentativo di dare una spiegazione razionale ai fenomeni osservati. In tal senso, la logica diventa uno stile, il quale può essere assunto per qualsiasi ambito di studio. Anche la psicologia quantistica può, quindi, essere sottoposta a una lettura logica, per scoprire quanto questa sia diversa dalla lettura logica della psicologia ordinaria. Come, però, questa psicologia ordinaria, oggi predominante, fonda sulla sua logica, allo stesso modo anche la psicologia quantistica, qui presentata, fonda sulla sua logica. Ne risultano, inevitabilmente, due psicologie diverse ma, a loro modo, logiche e, quindi, oggetto della ragione. Inoltre, credo sia altrettanto necessario affrontare le questioni con scienza e metodo. In tal senso, il riferimento a una certa letteratura diviene indispensabile e basilare. Questa letteratura, nel caso della psicologia quantistica, fa riferimento a scienziati di diverse discipline che hanno contribuito e contribuiscono alla definizione dei suoi principi. Tra questi figurano premi nobel nel campo delle scienze fisiche, innovatori nel campo delle scienze psicologiche e pensatori dallo spessore indiscusso. Essendo, inoltre, il campo di studi qui definito quello della psicologia quantistica applicata alla psicoterapia cognitiva, credo che l’atteggiamento clinico debba, infine, direzionare gli altri precedenti. In questo caso, infatti, ogni questione, elaborazione, valutazione o argomentazione deve sempre essere ricondotta alla sua applicabilità pratica, nel merito dell’intervento clinico sulla persona. Nel presente testo, questa necessità diventa un parametro importante di conferma delle tesi esposte. Da un punto di vista clinico, ciò che conta di più è l’efficacia di un certo intervento. La sua verifica sperimentale può essere solo susseguente e non necessaria. L’importante, cioè, è che quanto si fa sia utile per la persona e sia in grado di apportare benessere, consapevolezza e auto-determinazione. In tal senso, la prima verifica della psicologia quantistica applicata alla psicoterapia cognitiva sta proprio nell’evidenza pratica e clinica. (shrink)

Uno de los temas clásicos de la literatura árabe, casi desde sus comienzos, es la nostalgia de la tierra natal (al-hani-n ilà l-awta-n). Experiencia dolorosa de extrañamiento, que se nutre de las crisis políticas, la nostalgia ha dado lugar a obras que buscan recrear un pasado o unos lugares amados, que sólo la memoria es capaz de recuperar. En este artículo trato de mostrar cómo se articula la nostalgia de Iraq, y, más concretamente, de Bagdad, dentro del aparato crítico (...) de al-Faray^ ba,da l-�idda de al-Tanu-ji- (329-384/941-994) (con el apoyo de Ni�wa-r al-muha-dara, también de dicho autor) en la edición de, Abbu-d al-�a-ly^i-, publicada en los años setenta. La representación que hace al-Tanu-ji- de la vida cotidiana de la capital abbasí, expresada a través de un lenguaje claro y natural, en el que tienen cabida expresiones populares, suscita en al-�a-ly^i- toda una serie de remembranzas, sobre todo de sus años juveniles, que se desbordan en sus notas, e ilustran costumbres, lugares, usos lingüisticos, canciones o poemas, que perduran desde la época de al-Tanu-ji- hasta la del editor. (shrink)

Qualsevol que es llegeixi aquest llibre s'adonarà que molts d'aquests mites amb els quals ens han promès la felicitat no són ni tan sòlids, ni tan certs, ni tan "progres" com sembla. Amb lúcida ironia, Ignasi Riera reflexiona sobre algunes de les qüestions que actualment saturen els mitjans de comunicació i que, com a polític i periodista, l'han preocupat al llarg de la seva vida: la idealització del món rural, l'obsessió per la salut, però també el maniqueisme de certes (...) actituds pseudodemocràtiques, les paradoxes de la societat del benestar o el fals esquerrisme. La crítica de fons és doblement interessant: marcada pel to satíric i desenfadat que el caracteritza, Riera ens proposa la deconstrucció d'un concepte viciat com és el de la felicitat, enganyós, mercantil i utilitari, i d'aquestes formes de pensament dirigit que, segons ens diuen alguns, són el camí per arribar-hi. La conclusió és clara: els que pretenem lluitar contra la felicitat, hem de canviar de sentit tota la nostra vida així com el conjunt de les nostres creences: tirar al foc moltes de les que semblen veritats eternes.IGNASI RIERA, escriptor, articulista, comentarista radiofònic i polític, ha conreat tots els gèneres literaris. Ha estat guardonat amb els premis Octubre, Ramon Llull i Pere Quart d'Humor i Sàtira. És autor de llibres de narrativa breu, de novel·les, de pamflets, dels llibres de no ficció: El meu oncle Pere Quart, Un patriota exemplar, Els catalans de Franco, Viatgers de Barcelona, Jordi Pujol. Llums i ombres ; de la biografia, Lluís Llach: companys no és això i de Llibre d'hores del ben menjar. A Edicions 62 ha publicat: Pàries, sindicalistes, demagogs, Diccionari de la Cuina Catalana i Un català a Madrid. (shrink)

El debate en torno a la antropología aborda aquí una cuestión de categorías fundamentales en torno a la estructura básica del ser humano: hombre y mujer, niño y anciano. La terminología articulada por la categoría «espíritu - pneuma» abre las posibilidades de una nueva comprensión ante los retos planteados por las ciencias experimentales, la ética, la moral, incluso la religión. El esquema diádico «cuerpo y alma» se muestra agotado ante los callejones sin salida con los que se ha encontrado al (...) llegar hasta nuestros días. Por este motivo, el artículo defiende poder recuperar la antropología brotando de los datos de la revelación judeocristiana, tomados como auténticos y válidos para vehicular la verdad de la realidad humana. En efecto, resulta necesario recuperar la originalidad de la estructura triádica de espíritu, alma y cuerpo, presentada por el apóstol Pablo, de forma totalmente inesperada en su primera carta a los Tesalonicenses (1Te 5,23). (shrink)

Stefano Arduini es catedrático de Lingüística en la Universidad de Roma Link Campus, donde es Presidente del Departamento de Licenciatura en Artes, Música y Artes Escénicas y Prorector para la Tercera Misión. Ha enseñado Lingüística General y Teoría de la Traducción en la Universidad de Urbino; Lingüística en la Universidad de Estudios Internacionales de Roma y en la Universidad de Módena; y Literatura Comparada en la Universidad de Alicante y en la Universidad Autónoma de Madrid. Desde 2005 es profesor honorario (...) de la Universidad Nacional San Marcos de Lima (Perú). A su vez, es miembro del Nida Institute for Biblical Scholarship de Filadelfia, del Comité de Política de Traducción (COTP) de las Sociedades Bíblicas Unidas y del Sodalizio Glottologico Milanese. En 2012, a propuesta de la Junta Directiva, fue nombrado Miembro Honorario de la Asociación Latinoamericana de Retórica. Por otro lado, ha impartido cursos y seminarios en Bélgica, España, Estados Unidos, Francia, Gran Bretaña, Grecia, Holanda, Perú, Portugal, Rusia y Turquía, y es uno de los fundadores de la revista Translation. A Transdisciplnary Journal. Tiene en su haber más de un centenar de publicaciones, entre las que destacan: Prolegómenos a una teoría general de las figuras, Murcia University Press 2000; La Ragione retorica, Guaraldi 2004, Metaphors, Edizioni di Storia e Letteratura 2007; Manuale di traduzione, Carocci 2007; Paradoxes, Edizioni di Storia e Letteratura 2011; Con gli occhi dell’altro. Tradurre, Jaca Book 2020 (traducción al ruso 2021, traducción al inglés en curso); Traduzioni in cerca di un originale. La Bibbia e i suoi traduttori, Jaca Book 2021. Traductor de Juan de la Cruz, comenzó con Qohelet, la traducción de las Cinco Meguilot (Qohelet, Rut, Cantar de los Cantares, Lamentaciones, Ester). (shrink)

A partir de les experiències aportades per diferents testimonis de dones de tot el món en el Fòrum, es pot fer un retrat de la seva situació actual en el món en els aspectes social, econòmic, cultural o polític i les problemàtiques per raó de gènere en cadascun d¿aquests àmbits. El discurs per la reivindicació de l¿autonomia de la dona presenta, des del punt de vista filosòfic, una interessant doble vertrebració que articula diferència i igualtat.

Recopilació dels textos de les reflexions que van tenir lloc en l'encontre inter nacional "Noves fronteres de la ciència, l'art i el pensament. Física de l'estèt ica", celebrat els dies 6 i 7 de setembre de 2005 a l'Auditori Caixa Catalunya-l a Pedrera de Barcelona. En la trobada es plantejaren preguntes universals relati ves als límits de la nostra percepció, al disseny de la matèria o a la narrativa de la complexitat circumdant. Va comptar amb la col·laboración de personalitats d'àmbits (...) no científics que, des de la seva perspectiva, contribuiren a destil·l ar l'estètica emanada de les tendències contemporànies d'aquesta disciplina cien tífica. (shrink)

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v32-33-davies.

https://revistes.uab.cat/enrahonar/article/view/v40-lucas.

J’explore de façon critique la supposition du DSM[1] et de théoriciens tels que Wakefield et Gert selon laquelle les troubles mentaux doivent être attribués à un individu plutôt qu’à un groupe de personnes. Cette supposition est particulièrement problématique en pédopsychiatrie où le système familial est très souvent au centre de l’attention clinique. Il y a bien sûr des éléments de preuve substantiels indiquant que certains troubles mentaux des individus sont causés par leurs relations avec les autres et que leur guérison (...) est grandement facilitée en traitant le groupe, tel que la famille, comme un tout. Malgré cela, il y a eu beaucoup moins de travail conceptuel visant à définir ce que cela pourrait être pour un couple, une famille ou un autre groupe que de se voir attribuer un trouble mental. Pour traiter de cette question, j’utilise un débat entre Wakefield et Murphy et Woolfolk sur la question de savoir s’il fait partie du concept de trouble mental que celui-ci soit causé par une dysfonction interne de la personne. Je discute aussi de la proposition faite par Bolton d’abandonner complètement le concept de trouble mental et d’utiliser plutôt le concept, plus large, de problème de santé mentale. Je soutiens qu’en fin de compte le caractère individuel des troubles mentaux ne constitue pas une vérité conceptuelle a priori, et qu’il faut faire intervenir des considérations pragmatiques pour décider s’il est utile de nous limiter à une telle définition ou si nous pourrions être mieux servis par une définition plus extensive. Je fais le lien avec le pragmatisme et je soutiens qu’une approche pluraliste non réductive est particulièrement appropriée en pédopsychiatrie.I critically explore the assumption of the DSM and theorists such as Wakefield and Gert that mental disorder must be attributed to an individual rather than a group of people. This assumption is especially problematic in child and adolescent psychiatry where very often the focus of clinical attention is the family system. There is of course substantial evidence that some mental disorders of individuals are caused by their relationships with other people and that their recovery is greatly facilitated by treating the group, such as a family, as a whole. However, there has been much less conceptual work on defining what it might be for a couple, family or other group to itself be attributed a mental disorder. To address this issue, I employ a debate between Wakefield , Murphy and Woolfolk on whether it is part of the concept of a mental disorder that it is caused by an internal malfunction of a person. I also discuss the proposal of Bolton that we do away with the concept of mental disorder altogether and instead use a broader concept of mental health problem. I argue that ultimately it is not an a priori conceptual truth that mental disorders are individual, and we need to bring in pragmatic considerations to decide whether it is helpful to restrict ourselves to such a definition or whether we could be better served by a more expansive definition. I link this to the philosophical view of pragmatism and argue that a pluralistic nonreductive approach is especially appropriate in child and adolescent psychiatry. (shrink)

Trobar la forma d’expressar quelcom per al qual no hi ha paraules fou un dels reptes que assumí Levi quan volgué explicar la cruel deshumanització que va sofrir com a presoner al Lager. Nogensmenys, hi va trobar la solució mitjançant el concepte d’animal. En aquest sentit, el seu testimoni és ple de metàfores faunístiques que representen el patiment de la seua reducció cap al fons i la crueltat de ser tractat com una bèstia a la qual podien assassinar i que (...) patia com un esclau castigat. Levi confirma amb les seues analogies que la deshumanització és una metamorfosi animal. Tanmateix, la tesi d’aquest assaig és que la deshumanització no és convertir-se en una bèstia, sinó transformar-se en allò que nosaltres hem fet dels animals. Una proposició que afirmem gràcies a l’etologia, que ens evidencia que el comportament real de les feres no equival a estar pres ni a ser humiliat. De fet, creiem que la raó principal per la qual Primo Levi pensava que la deshumanització era animalitzar-se sorgeix arran d’una ideologia antropocèntrica. (shrink)

This volume has 41 chapters written to honor the 100th birthday of Mario Bunge. It celebrates the work of this influential Argentine/Canadian physicist and philosopher. Contributions show the value of Bunge’s science-informed philosophy and his systematic approach to philosophical problems. The chapters explore the exceptionally wide spectrum of Bunge’s contributions to: metaphysics, methodology and philosophy of science, philosophy of mathematics, philosophy of physics, philosophy of psychology, philosophy of social science, philosophy of biology, philosophy of technology, moral philosophy, social and political (...) philosophy, medical philosophy, and education. The contributors include scholars from 16 countries. Bunge combines ontological realism with epistemological fallibilism. He believes that science provides the best and most warranted knowledge of the natural and social world, and that such knowledge is the only sound basis for moral decision making and social and political reform. Bunge argues for the unity of knowledge. In his eyes, science and philosophy constitute a fruitful and necessary partnership. Readers will discover the wisdom of this approach and will gain insight into the utility of cross-disciplinary scholarship. This anthology will appeal to researchers, students, and teachers in philosophy of science, social science, and liberal education programmes. 1. Introduction Section I. An Academic Vocation Section II. Philosophy Section III. Physics and Philosophy of Physics Section IV. Cognitive Science and Philosophy of Mind Section V. Sociology and Social Theory Section VI. Ethics and Political Philosophy Section VII. Biology and Philosophy of Biology Section VIII. Mathematics Section IX. Education Section X. Varia Section XI. Bibliography. (shrink)

En aquest article pretenc fer una crítica al nihilisme mereològic, al·ludint que les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» tenen unes conseqüències desastroses per als seus compromisos ontològics. Primer, explicaré què és el nihilisme mereològic -que és part de l’eliminativisme- el qual pretén negar l’existència dels objectes compostos (objectes amb parts pròpies) i l’estratègia de la paràfrasi: l’ús que fan de les expressions «simples agrupats en-tant-que-F» per referir-se als objectes ordinaris sense comprometre’s amb l’existència d’objectes compostos, però posaré l’èmfasi en aquells nihilistes (...) mereològics que pretenen explicar l’existència de les propietats emergents. Seguidament, presentaré una classe de crítiques, les de Bennett i Tallant, sobre l’ús d’aquesta estratègia per part dels nihilistes, i quina és la resposta crítica que ofereix Brenner sobre aquesta classe de crítica. Finalment, presentaré la meva crítica on mostraré que el nihilisme mereològic utilitzant l’estratègia de la paràfrasi s’està comprometent amb l’existència d’objectes compostos i que la crítica de Brenner no funciona amb la meva postura. -/- In this paper I intend to critique mereological nihilism, alluding that the expression «simples arranged F-wise» has disastrous consequences for its ontological commitments. First, I will explain what mereological nihilism is -which is part of Eliminativism- which tries to deny the existence of composite objects (objects with proper parts) and the Paraphrase Strategy: the use they make of the expression «simples arranged F-wise» to refer to ordinary objects without committing to the existence of composite objects, and I put the focus on the mereological nihilist that pretends to explain the existence of emergent properties. Second, I will present a kind of criticism, by Bennett and Tallant, of the use of this strategy by nihilism and which is the response of Brenner about this kind of criticism. Finally, I will present my criticism where I will show that nihilism by using the Paraphrase Strategy is committing itself to the existence of composite objects and that the Brenner’s critique does not work with my position. (shrink)

Actualment en Filosofia, tenim dues caracteritzacions canóniques sobre la naturalesa de la Metafísica, la carnapiana i la quineana, tot i que són dues tesis diferenciades, ambdues coincideixen en que la Metafísica és reduïda a qüestions d'existència. No obstant, Kathrin Koslicki considera que aquestes caracteritzacions de la naturalesa de la Metafísica són errònies i que comporten una crítica explícita a la Metafísica o redueixen la resolució dels problemes metafísics a un pragmatisme. Per això, Koslicki considerant que els desacords metafísics són legítims (...) i profunds, tenint com a marc de referència la filosofia aristotèlica, considera que la tesi quineana i carnapiana no reflecteixen bé la naturalesa de la Metafísica, ja que, hi ha disputes metafísiques que es deuen a disputes no-existencials sobre temes de fonamentabilitat. Koslicki considera que la Metafísica no pot ésser reduïda a qüestions d'existència, sinó que ha de ser pensada com la reflexió de quines entitats són fonamentals, i quines són derivades d'aquestes. L'article està dividit en una primera part introductòria sobre els meus objectius, seguit d'una breu exposició de les tesis carnapiana i quineana de la metafísica, i per últim l'exposició de la proposta neo-aristotèlica de Koslicki. (shrink)